diumenge, 25 de setembre de 2016

Impressions...

Em va costar arribar a Tami. Comptant que vaig sortir dimarts 13 de Barcelona i que vaig ficar el primer peu al Centre el dissabte 17... Podria haver arribat abans, si els astres s’haguessin posicionat sobre el tema. I potser ho van intentar, vés a saber. Però el cas és que disposar del visat en regla em va suposar un dia més del que esperava i això va fer que endarrerís la meva sortida de Lomé. Clar que divendres ja ho tenia tot coll avall quan de bon matí ja havien ficat la meva maleta al portaequipatges de l’autobús que m’havia de dur a Dapaong. 

L'autobús en reparació...
Aquest cop, igual que vaig fer a la tornada del meu anterior viatge, vaig agafar un de la companyia E.TRA.B que, per qui no ho sap, és la millor companyia d’autobusos del país. Abans es viatjava amb La Poste, o sigui, amb l’autobús de correus que té l’inconvenient de fer moltes parades pel mig del camí ja que ha de repartir sacs de correu diversos. També l’he agafat un parell de cops i el camí es fa llarg, molt llarg. Així que E.TRA.B. Em toca davant de tot. No m’agrada perquè el perill el veus en tot moment. Si viatges en un seient perdut de l’autobús no t’assabentes de les bestieses que fa el conductor –adelantaments amb línia contínua, en plena corba sense visibilitat, amb cotxes o motos de cara,...- si te la fots, te la fots i ja està, però no has patit durant el viatge. Però quan vas davant no treus els ulls de la carretera. Per sort el conductor tampoc. Clar que fa tretze hores seguides, amb dos petits descansos de poc més de 20 minuts!


Els autobusos devien ser macos quan eren nous. Tot i que ja ho vaig explicar en una entrada anterior, deixa’m que em repeteixi. Han afegit un seient més per filera, o sigui que per comptes d’haver-hi dues fileres de dos separades per un passadís, hi ha una filera de tres i una de dos separades per un passadís que, per lògica, és més estret, en consonància amb els cinc seients per filera que també ho són per fer més lloc. Amb una operació així hi cap un 25% més de passatgers... i de beneficis. Segons s’explica són inversions xineses. Arriba una empresa xinesa, compra autobusos nous assegurant un servei net i puntual –Rapide et propre, es llegeix a les samarretes dels empleats- a preus competitius, i la gent s’hi aboca. Però els autobusos s’espatllen –les carreteres tenen trams amb importants forats i sembla que als conductors els donen punts cada cop que n’encerten un com si juguessin a algun tipus de “comecocos”. S’espatllen però no es renoven. Un cop recuperada la inversió inicial, l’empresa en qüestió es dedica a recollir beneficis i quan els autobusos ja no puguin bellugar-se, doncs es tanca i es retira el servei. D’aquí a un temps ja en montarem un altre. I així, l’autobús que em va portar a Tami tenia cinturons de seguretat inservibles, aire acondicionat a condició d’obrir finestres, goteres visibles sota un parell de xàfecs, neteja parabrises estàtics, llums de carretera bornis, seients mòbils (o sigui que et quedaves amb el coixí de sota a la mà), pedregades als vidres esquerdats,... però la música sí que anava! Festa!!! Cançons espirituals togoleses de melodia matxaconament repetitiva que duraven un promig de vint minuts cadascuna! Per sort, no estava a un volum excessiu i podia anar escoltant la meva pròpia música amb els auriculars. 

Vam sortir amb quaranta minuts de retard. Normal. C’est l’Afrique... com la RENFE. A la hora i mitja estàvem aturats en plena pana... com la RENFE. No sé quin tema de l’eix de les rodes del darrera, el palier em sembla, però això suposa pujar l’autobús amb un gat, ficar-hi pedres a sota per aguantar-lo aixecat, treure les dues rodes del costat i eix afectat, i ficar-se a sota a pegar cops i fer no sé quins invents. Casualment la mateixa avaria que vam tenir fa mig any, al darrer viatge tornant amb la mateixa empresa cap a Lomé. Dues hores i mitja després continuem el nostre entretingut viatge i, per molt que el conductor intentarà recuperar temps –fins i tot deixant a terra algun viatger que no ha tornat a l’hora convinguda en una parada- no treu que arribem a Dapaong força més tard del previst, amb la nit ja entrada... com la RENFE. Allà m’espera Émile qui em convida a passar la nit a la casa que tenen els germans de La Salle. Quedem que em portarà l’endemà al matí a Tami. I així és com acabo arribant el dissabte.

Al llarg del viatge m’he fixat millor amb el meu entorn. El paisatge està tot verd ja que estem a la part final de l’època de pluges –dues al sud del país, una només al nord on vaig. La carretera no ha millorat gaire i segueix havent-hi un bon tram amb forats increïbles, rollo “Viaje al centro de la Tierra”, i l’autobús i el seu conductor decideixen passar pel camí de terra que hi ha al costat de l’asfalt. Clar que no és l’únic i es creen situacions divertides, en plan peli del Far West, quan es troba amb algun gran camió que ve de cara. Segueixo sent l’únic blanc de l’autobús, com de costum, però gairebé no em sento observat, excepte quan arribem a Atakpamé i fem una parada per comprar menjar i les venedores, i algun venedor despistat que s’apunta a la festa, m’afalaguen amb les seves atencions per oferir-me plàtans, pa i begudes. I també quan arribo de nit a Dapaong, on només baixar de l’autobús sento el repetit “jobo, jobo” (blanc, blanc) per part d’una dotzena llarga de nois que porten estona esperant l’autobús per portar la gent cap a les seves cases fent de taxis amb les seves motos, que no deixa de ser el transport públic més utilitzat, si més no aquí a la ciutat. 

Els mòbils per tot arreu... com a casa.
A banda de tot plegat, em segueix cridant l’atenció la rapidesa amb què s’ha incorporat el telèfon mòbil al país. És cert que al nord no és tan evident –és més rural, la gent molt pobre i la connexió dolenta, quan existeix. Però tant a Lomé com al llarg del viatge és sorprenent l’ús dels mòbils. D’acord, al meu país és igual, sí. Però és que aquí he viscut el canvi amb només tres anys i d’això no n’era conscient a Catalunya on no he fet d’observador. No sé, alguns diuen que el món deixarà de dividir-se en rics i pobres i passarà a estar dividit en connectats i no-connectats. Veient la pobresa que acompanya als connectats d’aquest país –no ho dubtis, tenen smartphones i serveis molt econòmics però segueixen sent pobres-, tinc els meus dubtes que una realitat acabi mai substituint l’altra.

8 comentaris:

  1. gràcies per compartir les teves experiències, són de bon llegir i ens fan reflexionar ....la pobresa s'ha d'eradicar , no sembla que interessi gaire països rics que són rics a costa dels pobres

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Elfree, què ràpida! Tinc tan mala connexió -avui una miqueta- que m'has fet el comentari quan encara no havia pogut comprovar si s'havia enviat correctament! Totalment d'acord amb la teva reflexió. Fa molts anys que dic que la feina s'ha de fer a casa nostra que és on tenim els greus problemes d'egosïsme (no vull dir que aquí no n'hi hagi, eh?) i d'explotació dels altres països. És més important a llarg termini aquesta tasca que la del treball que es pugui fer als països pobres, excepte quan les urgències pressionen. Abraçada!

      Elimina
  2. Dos descansos en 13 hores? Allà massa pocs i en canvi aquí cada dos per tres l’autobús ha de parar perquè la gent vagi a pixar, sembla que el màxim que es pot aguantar la gent sense pixar són dues hores, perquè quan l’autobús para tothom i va.

    Hauria d’estar prohibit que t’imposessin la música en un lloc del qual no et pots escapar com es el cas d’un autobús, quan fem la nova constitució a veure si ens recordem d’això.

    Veig que has tingut molt males experiències amb la Renfe, jo l’agafo cada dia per anar a treballar des de fa bastants anys i molts pocs dies em puc queixar, serà que agafo la millor línia, que també pot ser.

    El mòbil ha aconseguit col·lar-se com una necessitat imprescindible més. Aigua primer, després menjar, i llavors ja hi ha un empat tècnic entre un sostre i un mòbil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si que tens sort amb la RENFE, tu. Jo ara no l'agafo però en sento unes crítiques a la ràdio que flipes! Fins i tot han arribat a desestimar gent que ha d'agafar la RENFE per anar a treballar quan fan entrevistes de feina, pels problemes que els causa, o sigui que dona't per molt afortunat.

      Elimina
  3. Veig que tinc raó quan dic que els viatges per anar i venir de la teva fita africana, ja són tota una aventura...
    No em comparis els problemes de la RENFE amb els d'aquest país africà, perquè aquí no tenen vergonya i allà tenen problemes econòmics...
    És curiós això del vídeo en aquests països deu ser una de les poques coses assequibles que tenen de la tecnologia moderna, perquè n'hi ha que valen quatre quartos!
    Ben tornat, Ignasi.

    ResponElimina
  4. El tema del mòbil és xocant, sí. Però i el de la incursió dels xinesos? Ja vas dir que havies notat un canvi en el aeroport força constatable. Ara veig que també en la flota de busos. I perquè per aquí no hi deu haver baretos a cada cantonada que sinó també els gestionarien els dels ulls rasgats. L'11 de setembre vaig baixar a Barcelona a fer bategar el punt i per no anar amb presses vam quedar amb unes amigues per dinar primer. Vam anar al Glop (C/Casp), conegut per tothom, i no hi va haver manera de fer un mos allà després de fer cua durant dues hores. Quan ja ens havien donat fins i tot taula però no veiem clar que ens atenguessin amb massa celeritat, ens vam aixecar i vam marxar. No gaire lluny d'allà i en el mateix carrer vam veure un forn de pa que tenia uns entrepans atractius a l'aparador i vam decidir fer un dinar ràpid allà. A l'entrar vam veure que els qui hi havia al darrere de l'aparador eres xinesos. Però "ojo al dato": Vam seure, ens van atendre en un català força correcte, ens van servir en un no res i a sobre estava bo. Ho colonitzen tot i, de vegades, no ho fan tant malament. Al meu poble (2700 hab.) fa uns mesos que hi han obert un basar Asia. Aquells encara no parlen català, que ja m'estranya per aquella zona, però t'atenen la mar de bé i hi trobes coses que ben segur que allà o vas a Andorra o no les trobes enlloc més. Al final són un valor afegit del poble!!!

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras