dimecres, 29 d’octubre de 2014

Tot fent un cafè...

- L'avi, el teu avi, tenia un sentit de l'humor especial,... molt especial.

M'ho deia mentre remenava el cafè curt i amarg que es refredava a la tassa. Crec que es tractava d'una mena de tic això de remenar el cafè amb la cullereta, doncs el pare no hi posava mai sucre. Potser era una forma d'espaiar aquell vici compulsiu d'encendre un cigarret amb la punta del que s'acabava. Aquella tos, que s'iniciava cada matí quan posava els peus a terra mentre a les palpentes buscava l'encenedor de la tauleta i encenia el primer cigarret del dia, aquella tos matinera el rondava feia ja massa temps i en començava a ser conscient. Ja no l'abandonaria.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Els desorientats (Amin Maalouf)

He tancat l'última pàgina de Els desorientats (2012) la darrera novel·la d'Amin Maalouf amb un bon regust a l'esperit. No t'enganyo, Maalouf és un dels meus tòtems i a cada llibre m'hi sento més identificat. Com m'ha passat sempre amb les seves novel·les -Lleó l'africà, El primer segle després de Beatriu, Samarcanda, Orígens...- i assajos -Les identitats que maten, Un món desajustat- Maalouf m'arriba pel que diu i com ho diu. I ho fa tot i que les èpoques, les situacions i els llocs que descriu no tenen res a veure amb la meva realitat, però la grandesa de la seva literatura em permet identificar-me amb personatges, moments i pensaments.

A Els desorientats, Adam, que va emigrar ja fa mitja vida cap a París des d'un país de l'Orient Proper, rep la trucada d'una antiga amiga amb qui compartia anhels universitaris: "El teu amic es mor. Vol veure't." L'amic íntim amb qui, plegats, va somniar un futur que mai no van compartir perquè van emprendre camins divergents, vol veure'l abans de morir. Adam no ha tornat mai al país que el va veure néixer, però ara reacciona davant la crida del moribund, se n'hi va i reviu il·lusions, lligams i amistats.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Por a l'opinió

Una de les idees més acceptades al llarg del que es coneix com "el procés", -i repetida fins a fer-se més que pesada com gairebé tot el que envolta aquesta història- és la poca voluntat de diàleg per part del govern central. Poques ganes de parlar amb el govern de Catalunya i de sentir les veus dels seus ciutadans. Al meu entendre es combinen dos elements de forma força indissoluble: el poder i la por. I tots dos es troben al mateix costat.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

John the Revelator (Curtis Stigers)

Sóc seguidor d'unes quantes sèries televisives.Trobo que és on es fa millor cinema: guions, ambientació, direcció, actors... És clar que no totes les sèries són iguals i, per exemple, podríem fer una primera divisió entre les que comencen i no saps quan acabaran (ni tan sols els guionistes ho saben i van vivint més o menys repetint fórmules que han funcionant) com ara House o Lost, o aquelles que van començar sabent d'entrada quan s'acabarien perquè es van concebre amb una durada concreta com The West Wing o la pionera Twin Peaks. Aquest estiu m'he reenganxat a Sons of Anarchy perquè tenia pendents les dues últimes temporades.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Dinamarca, una bona opció per desconnectar

Ara que per a la majoria de mortals les vacances han quedat enrere -mapes, fulletons i entrades trencades de museus insòlits, etiquetes de cerveses exòtiques amagades sota la pols de les estanteries, carpetes digitals carregades d'imatges desendreçades que difícilment es reobriran- ara que tot això ha quedat en un record, voldria acostar-me, des de la meva pròpia experiència, al que han estat les meves vacances lluny de casa. 

Aquest estiu hem passat gairebé un mes al nord de Dinamarca. I molta gent ens interpel·la amb incomprensió: Teniu pela llarga vosaltres! o No és massa temps fora?... Buf, i aguantareu els nens tants dies seguits? Això per no parlar d'altres aspectes més mundans i locals com el fet de marxar al bell mig de la festa major de Gualba o de tornar just dos dies abans de començar l'escola.

divendres, 3 d’octubre de 2014

Una artroscòpia i la Fossey

Avui m'he sentit una mica Dian Fossey. Que qui és aquesta? Millor dit, qui era? La de Goril·les a la boira, et sona? Primer va ser el llibre, autobiogràfic, escrit per la primatòloga que va donar a conèixer els goril·les de muntanya de la zona volcànica dels Virunga, entre Uganda, Rwanda i la República Democràtica del Congo, després va venir la pel·lícula protagonitzada per Sigourney Weaver. I què té a veure això amb mi? Et semblarà una ximpleria però ahir em van fer una artroscòpia (o sigui una operació de reparació del genoll) i em vaig recordar d'ella. Ara m'explico...
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras