dimecres, 29 d’octubre de 2014

Tot fent un cafè...

- L'avi, el teu avi, tenia un sentit de l'humor especial,... molt especial.

M'ho deia mentre remenava el cafè curt i amarg que es refredava a la tassa. Crec que es tractava d'una mena de tic això de remenar el cafè amb la cullereta, doncs el pare no hi posava mai sucre. Potser era una forma d'espaiar aquell vici compulsiu d'encendre un cigarret amb la punta del que s'acabava. Aquella tos, que s'iniciava cada matí quan posava els peus a terra mentre a les palpentes buscava l'encenedor de la tauleta i encenia el primer cigarret del dia, aquella tos matinera el rondava feia ja massa temps i en començava a ser conscient. Ja no l'abandonaria.

- Les veïnes les tenia totes escandalitzades amb els seus acudits i les seves bromes pesades... Ell no volia ofendre-les ni ferir-les però el seu sarcasme i la seva ironia anaven unes quantes voltes per davant de la majoria... I pocs l'entenien. 

Em costava molt imaginar-me l'avi gastant bromes. De fet em costava imaginar-me'l de cap manera. Només en guardo una imatge seva a partir d'una fotografia en blanc i negre, o potser era sépia, amb aquells difuminats boirosos a l'entorn de la seva imatge. Una fotografia d'una època on els retrats d'estudi es perfilaven a mà i on el resultat era una barreja de tecnologia moderna i treball artesà. El pare guardava la fotografia a la tauleta de nit, al costat de l'encenedor. Aquella imatge, l'únic record que tinc de l'avi, mostrava un home calb, d'orelles grans, prematurament envellit, que duia el vestit negre de mudar, aquell que servia per igual en bateigs, casaments i enterraments. Se'm feia difícil pensar en ell com el bromista dels records que m'explicava el pare, asseguts a la terrassa. El pare es va posar la mà a la butxaca de la jaqueta. Suposo que notava el tacte del paquet de cigarrets i això el tranquil·litzava. I seguia remenant amb la cullereta.

- Un dia en va fer una de grossa. No sé ben bé què té de certa la història però l'avi, el teu avi, me la va explicar poc abans de morir, en aquells dies en què els records i la fantasia es barregen amb les primeres passes de la mort quan s'atansa a trucar a la porta. 

Estava impacient per saber quina n'havia fet l'avi. I la lentitud del pare mentre m'ho explicava encara em feia venir més ganes. Però m'havia d'esperar una mica més. Un cop abandonada la marejada cullereta, el pare no va resistir-se a treure el paquet de cigarrets de la butxaca i, amb un gest d'autòmat, en va encendre un i en va xuclar el fum amb avidesa. Una segona calada, un parell d'estossecs i va continuar:

- T'has de situar. Eren els primers anys de postguerra. Barcelona estava emmudida, grisa i capcota. Els dies es feien llargs, no hi havia feina. Les nits feixugues, es passava gana. Poques distraccions per als joves desorientats que vagarejaven per la ciutat. Un dia, em va explicar l'avi amb mirada trapella, es van ajuntar quatre o cinc amics just aquí, davant les escales que baixen cap als ferrocarrils. La broma era fer-se els bocabadats a la vora de les escales, com si estiguessin mirant i discutint sobre alguna cosa extraordinària o especial que estigués passant més enllà de la plaça, dalt d'un edifici. Parlaven entre ells, s'exclamaven amb falsa sorpresa i amb el braç aixecat assenyalaven un lloc imaginari on, suposadament, hi havia l'objecte de la seva atenció...

Va fer un parell de calades i dos estossecs més. Somreia mentre semblava imaginar-se aquella situació d'altres temps o potser mentre recordava l'avi o el dia en què aquest, potser també asseguts fent un cafè, li va explicar l'anècdota. 

- Els vianants que havien de baixar les escales per creuar la plaça o agafar el metro es trobaven de sobte amb una munió de persones, cada cop més gran, que mirava cap a un punt desconegut. Es distreien seguint amb els ulls la direcció de les seves mirades i, fàcilment, ensopegaven amb els esglaons. No tots, és clar, però cada un que ho feia era motiu de cridòria i gresca per part de l'avi i els seus amics. I si rodolava escales avall la festa era més sonada... Hi havia poques distraccions, eren altres temps.

Va callar. Retenia als llavis el somriure amb què havia narrat la història, i els ulls brillants. No vaig gosar preguntar-li res. Volia respectar el seu silenci i el record, un pèl matusser a ulls meus, de l'avi. 

- Eren altres temps, va repetir.

Va apagar el cigarret i sense encendre'n un altre ens vam aixecar de la taula per seguir el nostre passeig cap a casa.


* * * * * 


Aquesta ha estat la meva participació al projecte “Quedem al Zurich”. A l'enllaç hi trobaràs les bases.

20 comentaris:

  1. Una magnífica història ! Llegint-la m'ha fet recordar un bon professor de la infantesa, que moltes vegades, deixant els llibres de banda, ens explicava moltes anècdotes semblants a la d'aquest avi ! Com és divertien llavors, amb tan poca cosa !!
    Felicitats !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!
      Tens raó... els professors que explicaven anècdotes sempre deixen millor petja... ;-)

      Elimina
  2. Jo encara diria més, eren altres temps :P

    ResponElimina
  3. Records que passen de pares a fills a la vora d'un bon cafè. M'agrada aquesta conversa i tota l'emoció que s'hi barreja. El pare està molt ben recreat. Sense sucre, com el cafè que es pren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Me n'alegro que t'hagi agradat. Jo també m'ho he passat molt bé participant de la història que heu engegat ;-)

      Elimina
  4. Per fi et puc llegir, ignasi, m'has transportat a uns altres temps... i tant, i espero que farem transporar molta més gent :) Ens veiem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracte, de fer volar la gent... Gràcies per la iniciativa!

      Elimina
  5. Ens n'explicaven moltes d'aquestes històries, mol bona.
    Ara els més joves no tenen tant temps per escoltar batalletes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. Crec que les històries d'abans tenien uns ritmes diferents, més acords amb els de la societat. Avui els ritmes són frenètics, hem passat del "slow" al "fast" (per això cal reivindicar el retorn al "slow") i als joves (i als no tan joves) els costa allò que no respira immediatesa... :)

      Elimina
  6. Això que has escrit em sembla molt xulo, Ignasi. Amb aquest puntet amarg del cafè...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies... així m'ho imaginava, amb aquest punt d'amargor que tan aprecio del cafè...

      Elimina
  7. És cert que els nostres avis tenien molta imaginació fent bromes. M'ha agradat conèixer una de les del teu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavier... la meva història té una barreja de veritat i ficció... almenys dins el meu cap ;-)

      Elimina
  8. Bo això del teu avi, xaval! Quins records el Zúrich... Congratulations!
    Xavi S.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, noi! Sí, el Zurich ha estat sempre un punt molt especial. Em fa l'efecte que és com aquella imatge que et queda d'una ciutat quan te'n vas després de visitar-la.

      Elimina
  9. M'ha agradat aquesta història, dóna ben bé la impressió d'això que expliques als comentaris... Una mica de realitat viscuda i una mica de fantasia narrativa. Un aplaudiment!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme! Hi ha una part de la història que vaig sentir fa més de trenta anys! L'altre dia em va venir al cap mentre feia piscines. Així que realitat i fantasia es barregen amb el rovell del temps i la inexactitudi dels records i ja no sé on comença una i acaba l'altra! ;-)

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras