divendres, 24 d’octubre de 2014

Por a l'opinió

Una de les idees més acceptades al llarg del que es coneix com "el procés", -i repetida fins a fer-se més que pesada com gairebé tot el que envolta aquesta història- és la poca voluntat de diàleg per part del govern central. Poques ganes de parlar amb el govern de Catalunya i de sentir les veus dels seus ciutadans. Al meu entendre es combinen dos elements de forma força indissoluble: el poder i la por. I tots dos es troben al mateix costat.

D'una banda el govern central té -així ho creu- el poder que li va donar el poble en votar-los i amb ell -segueix creient- el coneixement de l'autèntica veritat sobre les coses que governa. Com si estiguéssim dins un mandat absolutista del segle XVII l'opinió del rei no necessita enriquir-se amb els comentaris dels seus súbdits. Em van elegir per manar, no? Doncs això és el que decideixo, i no en parlem més. I així, reiteradament, hem anat sentint aquests missatges amenaçadors de "no hi haurà consulta" i que si la constitució això o allò.

A l'altre extrem la por. La por a què el poble - no importa qui sigui aquest, un abscés català o qualsevol altre grup de serfs- tingui una opinió i la vulgui expressar. (Es repeteixen els arguments amb la proposta de consulta feta pel govern canari en referència a les prospeccions de petroli i gas). La por a saber què pensa, sent i vol la gent ja que l'expressió d'aquesta voluntat pot, en un moment donat, qüestionar el poder de l'amo. Por a escoltar, por a perdre poder, por a l'altre. 

És prou evident que el sentiment independentista ha crescut a Catalunya de forma important al llarg dels darrers mesos -i anys, ja, que la història ve de lluny. Les enquestes així ho indiquen. Se sol citar que, a banda del sentiment propi de molts catalans i de la mateixa crisi socioeconòmica, un factor clau d'aquest creixement de barretines és el posat dels antiprocés (llegeixi's PP però també UPyD, C's o PSOE). Cada exabrupte, cada insult i cada menyspreu és una injecció d'independentisme. Si atenem a la poca política que es fa des de la Generalitat a casa nostra, amb aquesta deixadesa social asfixiant -o és que ja no recordem les retallades amb denominació d'origen català?- no s'explica un creixement d'adeptes tan gran a no ser per les cagades de l'adversari. Personalment comparteixo l'opinió que si s'hagués permès fer la consulta molt abans o, senzillament, si hi hagués hagut una actitud totalment diferent per part dels antiprocés no hi hauria la majoria independentista que ara s'expressa i s'expressarà. Però la por paralitza i ajuda a crear individus estúpids. I ara, amb el nou 9N o quan carai sigui, es veuran les conseqüències.

Fa un parell d'anys, un càrrec polític de cert nivell, si més no a escala local, em qüestionava que jo, en qualitat de president de l'ampa, volgués demanar l'opinió als associats sobre un tema que tenia una transcendència rellevant. Tot i que no puc transcriure la literalitat del seu comentari la idea que em va transmetre va ser aquesta: "T'han elegit perquè prenguis decisions no perquè els consultis". Darrera la sentència s'hi podia llegir una manifestació implícita dels mals amb què he començat aquest post: el poder i la por. 

Evidentment, i per sort, existeixen polítics que aposten per la participació ciutadana d'una manera força més democràtica. No és que l'altra forma, la de "ordeno y mando perquè tinc el vot dels ciutadans" no sigui formalment democràtica, però no em negaràs que no hi ha altres formes que ho són més. Sense anar gaire lluny, aquest diumenge els empadronats a Vallromanes, Vallès Oriental, podran votar per decidir, entre quatre propostes diferents, quin és el futur que li volen donar a l'antiga escola. Quina sana enveja veure aquests exercicis de democràcia! -bé, quina enveja! no sé si sana o no. Està clar que el seu alcalde i el govern que presideix creuen en la participació ciutadana com a forma democràtica d'afrontar els reptes d'una societat que vol ser partícip del seu futur, una forma revitalitzadora que ja es manifesta en noves formacions polítiques i que confio acabarà sent el comú denominador.     

En general, però, a escala global, local, associativa -què més dóna!- existeix una malsana interpretació de l'autoritat que atorga un càrrec de poder. El qui mana hauria d'estar al servei de la majoria i no pretendre tenir la veritat. Suposant que no es degui a un partit o a determinats poders i interessos, el governant només té una mirada sobre les coses. Amb més o menys perspectiva, però només una mirada. Saber què en pensen els altres no hauria de ser vist com un atac a la pròpia autoritat sinó com una oportunitat d'enriquir-se de reflexions i punts de vista diferents. Però per això cal tenir una dimensió moral basada en la humilitat i la generositat, cosa que sembla no estar a l'abast de tothom. 

I així ens va! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras