dilluns, 27 d’octubre de 2014

Els desorientats (Amin Maalouf)

He tancat l'última pàgina de Els desorientats (2012) la darrera novel·la d'Amin Maalouf amb un bon regust a l'esperit. No t'enganyo, Maalouf és un dels meus tòtems i a cada llibre m'hi sento més identificat. Com m'ha passat sempre amb les seves novel·les -Lleó l'africà, El primer segle després de Beatriu, Samarcanda, Orígens...- i assajos -Les identitats que maten, Un món desajustat- Maalouf m'arriba pel que diu i com ho diu. I ho fa tot i que les èpoques, les situacions i els llocs que descriu no tenen res a veure amb la meva realitat, però la grandesa de la seva literatura em permet identificar-me amb personatges, moments i pensaments.

A Els desorientats, Adam, que va emigrar ja fa mitja vida cap a París des d'un país de l'Orient Proper, rep la trucada d'una antiga amiga amb qui compartia anhels universitaris: "El teu amic es mor. Vol veure't." L'amic íntim amb qui, plegats, va somniar un futur que mai no van compartir perquè van emprendre camins divergents, vol veure'l abans de morir. Adam no ha tornat mai al país que el va veure néixer, però ara reacciona davant la crida del moribund, se n'hi va i reviu il·lusions, lligams i amistats.

Maalouf trenca novament els clixés tan mal impresos a Occident sobre el món àrab, on un grup d'amics, amb les seves històries personals dins la motxilla, reflexionen l'època que els ha tocat viure i el propi paper que han jugat davant la quotidiana guerra ja sigui quedant-se, prenent partit i fent d'àrbitre, o bé emigrant i gravant-se l'estigma d'estranger per sempre i arreu, un sentiment aquest darrer que intueixo com a autobiogràfic.

No et creguis que Maalouf canta excel·lències del seu Líban natal o dels països àrabs en general. En tota la seva obra intenta buscar i explicar les causes que han convertit el món àrab en societats humiliades i hostils respecte Occident, però en reparteix responsabilitats a banda i banda d'aquest difícil -impossible?- diàleg Orient-Occident.

I trenca amb la dialèctica cristià-musulmà. Al grup d'amics d'infantesa i joventut que ell reviu, tots àrabs, n'hi ha de cristians, musulmans i jueus, però aquesta part de la seva identitat no transpirava a la pell i no amagava el debat social amb què somniaven canviar el món cap a valors que consideraven superiors, una societat més justa. 

Ja saps que no sóc un expert en literatura, ni tan sols un aficionat, així que t'enllaço una crítica molt més sucosa del que jo pugui explicar. 

Acabo amb un paràgraf d'aquesta novel·la altament recomanable en què l'Adam recorda i fa una reflexió sobre els seus somnis, els del grup d'amics i les dificultats per endegar-los. Ups, un aclariment: la traducció és meva, perdona la gosadia.

"A la universitat, per burlar-se de les nostres eternes discussions, ens havien posat, de forma despectiva, el sobrenom de "Bizantins"; i nosaltres, per fatxendes, l'havíem adoptat. Es tractava de fundar una "germanor" que portés aquest nom. Ho vam debatre interminablement, fins al punt que la germanor mai va veure la llum, víctima precisament del nostre "bizantinisme". Alguns de nosaltres, somiaven transformar el grup en un cercle literari; altres pensaven en un moviment polític, que hauria començat entre els estudiants abans d'estendre's al conjunt de la societat; altres s'alimentaven de la idea seductora que Balzac havia il·lustrat a la seva "Història dels tretze", idea segons la qual un grup d'amics poc nombrós però entregat a uns objectius comuns, un grapat d'amics valent, competent, i sobretot indissolublement cohesionat, podria canviar el món. Jo mateix, no estava lluny d'aquest pensament. De fet, fins i tot ara, de vegades tinc ganes d'acaronar aquesta il·lusió de nen. Però on dimonis puc trobar un esquadró com aquest? He buscat per tot arreu, aquest planeta està buit."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras