dimarts, 30 de desembre de 2014

I per acabar l'any: la TdN d'en Puyal

La pintada ja hi era...
Ja a punt d'acabar l'any m'ha semblat oportú acomiadar-lo amb un post simpàtic, tants de crítics que em guardo per a la resta de dies. No sóc dels que faig gaire res especial per acabar l'any. Sí, menjo els dotze grans de raïm per tradició però després tanco la tele que no puc aguantar aquest tipus de programes, ni els casposos ibèrics ni els camacosquesom catalans. 

Fa uns quants anys vaig acabar fent les campanades amb la Cris al voltant de les onze de la nit que ja no ens aguantàvem de fred i son, en un petit hostal de Villardeciervos, Zamora, on havíem anat buscant llop per la Sierra de la Culebra. Ens aixecàvem de matinada, amb gel i plugim, i anàvem petats. Quan l'amo de l'hostal, que tenia bar abaix, ens va deixar la tele posada cap a les nou, amb tot el bar lliure per a nosaltres, ens va dir: Vamos a casa a cenar con la familia. Después de las doce abriremos de nuevo el bar para hacer fiesta. Ya nos veremos. No, ja no ens vam veure més.

diumenge, 28 de desembre de 2014

Innocentada adolescent

Em sembla que mai no he fet cap innocentada en un dia com el d'avui. Però recordo una anècdota de quant era bupero -aquella etapa anterior a la de COU-Boy, que un ja té una edat- que, potser per haver-la explicat en diverses ocasions, potser perquè, amb certa enveja per l'atreviment, m'hagués agradat participar-hi més activament, he arribat a creure que l'havia ideat jo.

El context: una escola de missioners d'Hospitalet, una colla d'adolescents dels dos sexes amb quatre pèls i quaranta grans a la cara -menys el Ferran que ja a primer tenia barba tancada i pèls per tot el cos. La víctima: el professor d'història, de cognom Isern. Era un veritable capullo. Si no vaig errat també era el psicòleg o pedagog de l'escola. En aquella època -anys vuitanta- els professors fumadors fumaven a classe. Aquest tenia el costum de preguntar la lliçó, especialment a les nenes més maques, mig estirat damunt les taules dels alumnes, amb el cigarret entre els dits, i aixecant la barbeta de la interpel·lada amb la mateixa mà mentre el fum s'escolava entre els dits i penetrava per les narius i lacrimals de la pobra noia. Recordo el cas de l'Anna que va anar baixant pel seient empesa pel fum fins tocar amb el cul a terra.

dilluns, 22 de desembre de 2014

Nostàlgia de Nadal

"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió"

De la cançó Con la frente marchita (Joaquín Sabina, 1990)

* * * * *

El canvi d'any sembla que obligui a tancar el llibre de comptes, a fer net. Després vindrà el nou calendari amb totes les pàgines per estrenar. Asseguts vora la taula, un dia qualsevol de festes, amb la copa de cava, el cafè i la safata de neules i torrons -que sembla que faci dies que no hem menjat- la mare ens interpel·la: Vinga, qui s'anima a començar?, que és el senyal per fer un repàs de l'any, amb les coses bones que hem aconseguit cadascú de nosaltres, que les dolentes les amaguem o compartim en la intimitat. Va, vinga... comença tu, Ignasi! M'enganxa perquè estic assegut al seu costat, com sempre he fet, però intento esquivar-la sense grans argumentacions: Ei, que jo no sóc ni el més petit ni el més gran. Que comenci un altre. La roda va passant i ningú vol donar el primer pas. De fet, ni el segon, ni tampoc el tercer. Però suposo que l'estat d'atipament estomacal i etílic, que és quelcom semblant a una inacabable vetlla nocturna, acaba fent-hi forat. En tot cas, sempre és la mare la que comença a repassar el seu llibre de comptes. Al cap i a la fi, amb aquest invent seu de convertir un treball individual en un dol compartit, li atorga certa patent de cors per dirigir l'assemblea. Després anem caient tots els altres, els reticents, un darrere l'altre, i acabem entrexocant les copes de cava i engrapant algun nou tros de torró, que sembla que les paraules dites i els records pensats ens han fet racó a la panxa.

dimecres, 17 de desembre de 2014

A ull de cérvola

Caçadors a la neu (1565) de Pieter Brueghel, el Vell
L'hivern està sent més cru del que es pensava. La neu s'acumula envoltant la petita cabana, mig amagant-la, ella que sempre s'havia ofert, orgullosa, al viatger. Abans de sortir fora, potser per darrer cop, des del fons de la cabana, arraulits entorn la petita llar, els nens se'l miren de reüll com si els fes vergonya fixar-hi l'esguard. La dona prem amb força la més petita contra el seu pit, gronxant-la amb tendresa, mentre li canta una senzilla cançó de bressol amb veu feble, tremolosa com les flames del foc. El fred ha agafat força. L'àvia no va resistir el seu primer envit. El seu cos espera, colgat sota la neu, que la gelor del dia se suavitzi per poder retornar amb els avantpassats. La gana fa dies que comparteix taula amb la família absorbint, àvidament, les poques reserves que queden entre els músculs deprimits. 

diumenge, 14 de desembre de 2014

Eallin (Marie Boine)

L'any 2000 va ser un any especial. No em refereixo al canvi de mil·lenni o de segle, cosa que m'importa poc. Va ser un any en què, després de nou anys de feina de docent vaig decidir fer un canvi laboral important. Al mateix any, la Cristina, que també estava fent docència, també va fer un gir en sentit similar. Al setembre les nostres vides havien de patir canvis grans. Aquell estiu vam decidir exercir una de les prerrogatives dels mestres: fer vacances llargues! Vam carregar la C-15, el Cipriano, amb caixes de roba i menjar, taulons de fusta i matalassos per dormir, i cortines per a les finestres. I cap al nord: un viatge de més de 13.500 quilòmetres que ens havia de dur un mes i mig per Finlàndia, Noruega i Suècia. Va ser una experiència fantàstica! No crec que mai pugui oblidar-la. Noruega, particularment, amb la seva diversitat de paisatges, de tundra, de boscos, muntanyes i illes, ens té el cor robat.

dijous, 11 de desembre de 2014

Fat kid on a bike

I com havia promès aquí va la segona experiència que vaig viure a l'alberg de Sort. 

Només entrar al menjador, tot just arribar, vaig veure un tipus d'entre trenta i quaranta anys, amb bona barba vermellosa i calvície sedentaritzada, que estava manipulant una petita tauleta. Em va saludar amb un Hello que ja em va donar a entendre que no era natural de Sant Martí Sesgueioles. Tot i la seva cara de bona persona i el posat agradable, no vam parlar. A més, com que sabia que hi havia el grup de persones especials a l'alberg, ja em perdonarà el col·lega, però vaig tenir algun dubte sobre el seu estat mental. Tampoc sóc dels que em poso a parlar ràpidament amb la gent que no conec. Normalment espero que siguin els altres que donin el primer pas. I potser el seu Hello ho era i jo no el vaig saber interpretar. L'endemà l'home seguia per l'alberg. Aquest cop ens vam asseure junts a taula i, per iniciativa seva, ens vam posar a xerrar. I em vaig quedar ben al·lucinat...

dimecres, 10 de desembre de 2014

Persones especials, molt especials

Com us deia a l'anterior apunt, a l'alberg de Sort vaig viure un parell de situacions curioses. Aquí en comento una.

Resulta que vaig reservar un llit per dormir el parell de dies que havia d'estar fent els seguiments d'ocells pel Pirineu. Vaig parlar amb l'encarregat de l'alberg i em va advertir que hi havia un grup de disminuïts psíquics que havien reservat l'alberg pels tres dies del pont. Pertanyien a la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics (ACELL) i volia posar-me sobre avís per si m'ho volia repensar. La veritat és que no ho vaig dubtar gens i li vaig dir que no hi veia cap problema. M'havia de passar el dia a la muntanya fins que es fes fosc i, a banda, no tinc especial aprensió ni prejudicis particulars. Fa una pila d'anys, encara adolescent, vaig estar anant de voluntari durant una temporada al psiquiàtric de Sant Boi i em podia imaginar el que em trobaria. Vaig pensar que, ben mirat, podria ser una experiència interessant i no hi vaig pensar més. I així ho va ser.

dimarts, 9 de desembre de 2014

De la Consti a la Puri i "tiro por que me toca"

Doncs jo he tingut un llarg cap de setmana ben especial. De fet, podria dir que encara segueix perquè la feina -feina plaent sí, però cansada i feina al cap i a la fi- la feina, deia, seguirà fins aquest divendres, que dissabte he d'estar a casa doncs la Sitina farà ja sis anys.

Dijous començava la història: agafo la furgo -de nom Cipriano en honor al protagonista de El hereje de Miguel Delibes- i cap a Juneda, a Les Garrigues, carregat de material per a una setmana, amb roba d'abric, calçat divers, una mica de menjar, prismàtics, llibretes i llapis. Tot just encarant la recta de Sant Celoni, veig que el camió de darrera em comença a fer llampegades. Ostres, he entrat bé a la carretera, no sé perquè s'enfada ara. I segueix fent llargues. Surto de la carretera perquè he de posar gasofa a la furgo i em quedo mirant el camió, ara correm en paral·lel, i veig que el camioner em dibuixa una roda amb la mà. Havia rebentat! Encara sort que estava a Sant Celoni. Mitja hora més tard, i amb el pneumàtic reparat, reprenc carretera cap al Sud.

dimarts, 2 de desembre de 2014

Wish it was true (The White Buffalo )

Fa unes quantes setmanes vaig introduir aquí un tema que sonava a la sèrie Sons of Anarchy. La banda sonora inclou autors molt diversos i avui volia aturar-me en un: The White Buffalo, el nom artístic de Jake Smith, un artista sud-californià que barreja blues, rock i folk, narrant temes diversos, des de balades d'amor fins a crítiques sobre les guerres, passant per històries diverses molt sovint amb perdedors com a rerefons. En algunes coses em recorda Bob Dylan, en altres John Denver, no ho sé ben bé, però sempre amb un to més brusc i polsegós. En tot cas em transmet aquesta imatge i aquest so que em transporten a altres moments i llocs. Em sento còmode amb la seva veu, amb la forma de tocar la guitarra i amb la senzillesa de les seves melodies. 

divendres, 28 de novembre de 2014

Divertimentos ortogràfics

Un dels debats que tinc darrerament amb el meu fill, que tot just comença a aprendre les normes d'accentuació, és sobre la necessitat d'escriure bé. El tema es fa realment difícil quan ens trobem davant de lletres que no es pronuncien (moltes hacs, erres finals,... ) i lletres diferents però fonèticament iguals (ves i bes, però també os que sonen a us, i es que sonen a as). Dic difícil perquè sovint jo mateix desconec el perquè de certes regles i quan les conec veig que, moltes vegades, tenen explicacions etimològiques no aptes per a cervells preadolescents. En un món d'escriptura dominat pels sintètics missatges de mòbils on tot és vàlid, des d'abreviatures inversemblants fins a pictogrames, emoticons i altres, pot resultar complicat explicar la importància de les normes ortogràfiques. Per sort, la vida ens posa exemples interessants... No cal anar gaire lluny per trobar situacions edificants i educatives per explicar als fills la importància de l'ortografia. Jo en sóc un bon exemple de cagades escripturals diverses. Però mira, avui he volgut sortir de casa.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Monstres i pallassos de cara blanca

Fa uns anys vaig estudiar un postgrau sobre societats africanes. Entre les coses interessants que vaig aprendre, i és que vaig tenir molts bons mestres, hi havia el tema de la corrupció. En aquella època els corruptes tenien, principalment, sang africana. O això ens pensàvem! Molts no només eren corruptes sinó que a més eren cruels. Només fa falta llegir "Pallassos i monstres" (Sánchez Piñol, 2000) per saber quina mena de personatges eren Mobutu Sese Seko, Idi Amin o Haile Selassie. Una de les explicacions que es donava per explicar com es podien mantenir aquests personatges corruptes al poder tenia a veure amb plantejar la corrupció en vertical. Què vol dir això? Doncs que si deixes sense molestar gaire que la corrupció circuli lliurement per les capes mitges i baixes de la societat, aquestes no miraran gaire cap amunt ni qüestionaran la corrupció de les capes governants i de poder. Deixeu que la corrupció s'escampi com una taca d'oli i ningú es ficarà amb els grans corruptes. I la veritat és que experiències posteriors per terres africanes m'han fet comprendre el valor de la corrupció de petita magnitud per bellugar-se pel país: si em dones diners et deixo passar, et portaré a un lloc on no hi van els turistes, t'aconseguiré un seient més còmode al tren...

divendres, 21 de novembre de 2014

La guerra dels martells

Tot eren crits de joia i festa. Els carrers estaven engalanats de victòria, la música marcial era acompanyada amb entusiasme amb cops metàl·lics com per assentir i furgar alhora en la ferida dels perdedors. No semblava haver-hi motiu per a les lamentacions. Però el cos de la Mar s'estremia a cada batec d'eufòria. Havia perdut en Tell, el seu germà, caigut al primer envit de la batalla. Un atac agosarat de l'enemic li havia segat d'arrel el peu de faig sobre el qual s'havia entrenat durament els últims mesos. Ajagut a terra va restar incapaç d'avançar o recular. L'infern en què es va convertir el camp de batalla va acabar amb qualsevol tipus d'esperança. El que quedava de peu va desaparèixer carbonitzat i fins i tot el cap acerat tenia problemes per no desfer-se.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Bon dia. Desperta, Mònica!

Com ja vaig fer un temps enrere amb en Manel Fuentes, avui he enviat un correu a la Mònica Terribas, la directora del programa d'El matí de Catalunya Ràdio amb una reflexió sobre l'escassa o nul·la presència de les qüestions ambientals al programa, quan no directament la frivolitat en el seu tractament. M'ha semblat oportú penjar-la també al bloc perquè la coneguis.


* * * * *  

Benvolguda Mònica,

Avui m'he despertat amb ganes d'escriure't per compartir una reflexió. Es basa en un fet anecdòtic, si ho vols, però que respira un rerefons que m'ha recordat temps passats. Fa un parell d'anys ja vaig escriure un correu en el mateix sentit al teu antecessor al programa, en Manel Fuentes, però mai no vaig rebre resposta. Potser tampoc l'esperava, com tampoc espero que ara em contestis aquesta.

La meva reflexió és sobre l'escàs interès -per no dir nul- que la ràdio pública i nacional de Catalunya que tu representes al llarg de moltes hores setmanals, manifesta sobre les qüestions ambientals i la sostenibilitat. Tot i que aquest és el motiu principal de la meva reflexió, no és en l'únic àmbit on hi trobo mancances: el teu programa té un biaix marcat cap a qüestions polítiques -de fet sobre el procés català perquè de política internacional cada cop se'n parla menys- i econòmiques -amb visió neolliberal dominant amb espais com el de l'informe Sala i Martín però amb poca o nul·la presència de visions alternatives. També es parla de qüestions socials, encara que amb un pes desigual segons el tema i l'entorn geogràfic, i una mica d'aspectes culturals amb un llistó molt baix on el futbol (que incloc en l'anomenat espai cultural) hi té un paper rellevant.

diumenge, 9 de novembre de 2014

Nou 9N: "Per un sí o per un no"

S'havia llevat de mala lluna. La nit se li havia fet llarga. Dormia malament i ja en portava unes quantes així. I, a més, avui era el dia esperat des de feia tants mesos, rebatejat i matxucat fins al vòmit. Això la feia estar intranquil·la. La seva voluntat i la seva empenta havien perdut força des d'aquell dia, temps enrere, en què la maquinària s'havia engegat i semblava que, d'una forma lenta, amb sotracs però ferma, el camí traçat acabaria a bon port. Ara se sentia cansada i abatuda. Potser una mica decebuda de tot plegat i això li produïa tristor. Tota la tensió viscuda els darrers mesos, els somnis d'anys passats que havien nascut ja a les nits dels avis, tot quedava reduït a aquella festa de la participació que en deien uns, dinar de costellada pensava ella.

Va agafar l'abric, que ja el novembre havia deixat dit que estava aquí per preparar el camí a l'hivern, i va sortir al carrer, emprenyada amb ella mateixa i amb aquell dia que ara, fred i humit, havia passat de somni a malson. Dubtosa encara, i amb el neguit al cor, la decisió anava guanyant força dins seu. Portava la papereta a la mà, però no hi havia escrit res.

divendres, 7 de novembre de 2014

Interès desinteressat o desinterès interessat?

Aquesta història de l'artroscòpia amb extirpació inclosa de la banya del menisc intern m'ha fet replantejar la manera, alguna de les maneres, com ens relacionem amb els altres. No és que aquesta intervenció sigui greu i esperi que la gent s'acosti a portar-me flors o caixes de bombons, però hi ha reaccions que donen peu a alguna reflexió. En el meu cas a dues.

Situo el tema: als tres dies de l'operació surto pel poble a passejar amb les meves crosses. El camí fins a la plaça se'm fa llarg. I no només per la meva forma de caminar sinó per les diverses aturades atenent a veïns i veïnes que em demanen sobre el meu estat físic i la intervenció. Gent a qui agraeixo el seu interès desinteressat (acabo d'escriure un oxímoron?). Arribat a la plaça m'assec a absorbir el raigs càlids d'aquesta tardor estiuenca. Un conegut em pregunta per la cama embenada. Als vint segons de la meva resposta em comença a explicar una operació semblant que li van fer a ell i aquella recuperació eterna que mai s'acabava i que la cama no li va quedar mai igual... La idea era quedar-me una bona estona allà però ja no l'aguantava, així que em vaig aixecar i vaig fer el meu pelegrinatge de retorn. Què inoportú!, vaig pensar. 

dilluns, 3 de novembre de 2014

Saber estar, saber escoltar: normalitat vs. excepcionalitat

Tot i que de vegades tinc la sensació que aquest bloc té un to de catecisme que hauria de revisar, no vull renunciar a reivindicar la necessitat de saber respectar les formes i les bones maneres per facilitar les complexes -perquè volem i no en sabem prou- relacions humanes. A diferència d'altres entrades que he fet en aquest bloc, però, i sense que serveixi de precedent, he cregut convenient modificar el to crític amb què acostumo a redactar els meus escrits per un de més positiu.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Caçador surrealista

Després d'un mes de clausura forçada he volgut estrenar novembre fent una sortida de tardor pels voltants. De matinada m'he endinsat pels boscos de Gualba assaborint l'aire fresc i les primeres llums del dia. Tot molt agradable. El genoll no em feia nosa i he començat a notar com em carregava les piles. Amb els prismàtics penjats he pogut xalar amb uns quants ocells de l'entorn. Així anava pensant amb les meves coses quan de sobte m'he trobat amb un caçador, una mica més jove que jo, i el seu gos. Ens hem posat a xerrar i aquesta és, si fa no fa, la història de com ha anat la conversa, més pròpia d'un somni fantàstic de migdiada. 

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Tot fent un cafè...

- L'avi, el teu avi, tenia un sentit de l'humor especial,... molt especial.

M'ho deia mentre remenava el cafè curt i amarg que es refredava a la tassa. Crec que es tractava d'una mena de tic això de remenar el cafè amb la cullereta, doncs el pare no hi posava mai sucre. Potser era una forma d'espaiar aquell vici compulsiu d'encendre un cigarret amb la punta del que s'acabava. Aquella tos, que s'iniciava cada matí quan posava els peus a terra mentre a les palpentes buscava l'encenedor de la tauleta i encenia el primer cigarret del dia, aquella tos matinera el rondava feia ja massa temps i en començava a ser conscient. Ja no l'abandonaria.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Els desorientats (Amin Maalouf)

He tancat l'última pàgina de Els desorientats (2012) la darrera novel·la d'Amin Maalouf amb un bon regust a l'esperit. No t'enganyo, Maalouf és un dels meus tòtems i a cada llibre m'hi sento més identificat. Com m'ha passat sempre amb les seves novel·les -Lleó l'africà, El primer segle després de Beatriu, Samarcanda, Orígens...- i assajos -Les identitats que maten, Un món desajustat- Maalouf m'arriba pel que diu i com ho diu. I ho fa tot i que les èpoques, les situacions i els llocs que descriu no tenen res a veure amb la meva realitat, però la grandesa de la seva literatura em permet identificar-me amb personatges, moments i pensaments.

A Els desorientats, Adam, que va emigrar ja fa mitja vida cap a París des d'un país de l'Orient Proper, rep la trucada d'una antiga amiga amb qui compartia anhels universitaris: "El teu amic es mor. Vol veure't." L'amic íntim amb qui, plegats, va somniar un futur que mai no van compartir perquè van emprendre camins divergents, vol veure'l abans de morir. Adam no ha tornat mai al país que el va veure néixer, però ara reacciona davant la crida del moribund, se n'hi va i reviu il·lusions, lligams i amistats.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Por a l'opinió

Una de les idees més acceptades al llarg del que es coneix com "el procés", -i repetida fins a fer-se més que pesada com gairebé tot el que envolta aquesta història- és la poca voluntat de diàleg per part del govern central. Poques ganes de parlar amb el govern de Catalunya i de sentir les veus dels seus ciutadans. Al meu entendre es combinen dos elements de forma força indissoluble: el poder i la por. I tots dos es troben al mateix costat.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

John the Revelator (Curtis Stigers)

Sóc seguidor d'unes quantes sèries televisives.Trobo que és on es fa millor cinema: guions, ambientació, direcció, actors... És clar que no totes les sèries són iguals i, per exemple, podríem fer una primera divisió entre les que comencen i no saps quan acabaran (ni tan sols els guionistes ho saben i van vivint més o menys repetint fórmules que han funcionant) com ara House o Lost, o aquelles que van començar sabent d'entrada quan s'acabarien perquè es van concebre amb una durada concreta com The West Wing o la pionera Twin Peaks. Aquest estiu m'he reenganxat a Sons of Anarchy perquè tenia pendents les dues últimes temporades.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Dinamarca, una bona opció per desconnectar

Ara que per a la majoria de mortals les vacances han quedat enrere -mapes, fulletons i entrades trencades de museus insòlits, etiquetes de cerveses exòtiques amagades sota la pols de les estanteries, carpetes digitals carregades d'imatges desendreçades que difícilment es reobriran- ara que tot això ha quedat en un record, voldria acostar-me, des de la meva pròpia experiència, al que han estat les meves vacances lluny de casa. 

Aquest estiu hem passat gairebé un mes al nord de Dinamarca. I molta gent ens interpel·la amb incomprensió: Teniu pela llarga vosaltres! o No és massa temps fora?... Buf, i aguantareu els nens tants dies seguits? Això per no parlar d'altres aspectes més mundans i locals com el fet de marxar al bell mig de la festa major de Gualba o de tornar just dos dies abans de començar l'escola.

divendres, 3 d’octubre de 2014

Una artroscòpia i la Fossey

Avui m'he sentit una mica Dian Fossey. Que qui és aquesta? Millor dit, qui era? La de Goril·les a la boira, et sona? Primer va ser el llibre, autobiogràfic, escrit per la primatòloga que va donar a conèixer els goril·les de muntanya de la zona volcànica dels Virunga, entre Uganda, Rwanda i la República Democràtica del Congo, després va venir la pel·lícula protagonitzada per Sigourney Weaver. I què té a veure això amb mi? Et semblarà una ximpleria però ahir em van fer una artroscòpia (o sigui una operació de reparació del genoll) i em vaig recordar d'ella. Ara m'explico...

dimarts, 5 d’agost de 2014

Empatia: històries de micos i polítics

Una de les imatges més comentades pels mitjans de comunicació la darrera setmana ha estat la que hi surt la parella Rajoy-Mas a punt d'entrar a la Moncloa, en què es veu el president Mas acostant el braç per darrera l'esquena del president espanyol. I és que potser aquest gest instintiu o estudiat no va ser el més encertat. S'ha especulat sobre si es tractava d'un senyal d'acostament del president català, sobre com el va ignorar l'altre... Segurament influenciat per la darrera lectura que he fet -"El bonobo y los diez mandamientos" (Tusquets, 2014) del primatòleg holandès Frans de Waal-, a mi el gest d'en Mas m'ha semblat un senyal de submissió amb afany de buscar una certa reconciliació i fins i tot de demanar-li a en Rajoy que fes un esforç d'empatia cap a ell amb tot el que té al damunt: "que si el carreró on m'he ficat... que jo no havia estat mai independentista ni havia fet mai cas de l'opinió dels ciutadans,... i ara, mira tu, els merders que tinc amb els Pujol..."

divendres, 25 de juliol de 2014

"No renuncies a nada"

Pensar que vivim en una societat global sense límits és el que ens ha portat fins aquí: una societat amb una esperança de vida molt alta, uns nivells d'educació també molt elevats i una riquesa econòmica mai vista abans. O sigui, un nivell de desenvolupament sense precedents. Bé, això és així per a una part de la societat global, perquè segons el darrer informe de Nacions Unides sobre el desenvolupament humà més de 1.500 milions de persones, o sigui una de cada cinc, viu en situació de pobresa multidimensional, amb carències concurrents en salut, educació i nivell de vida. 

Tornem, però, al desenvolupament dels països rics que, per bé que desigualment repartit entre capes socials (si tu tens dos cotxes i jo cap l'estadística ens diu que cadascú de nosaltres en té un) i entre gèneres, se sustenta, o així ho ha fet fins ara, sobre els recursos del planeta: aigua, biodiversitat, sòl, energia...


dilluns, 21 de juliol de 2014

Qüestió de percentatges o només una mala nit?

Mai he treballat com a comerciant ni venedor. No m'he posat al darrera d'un mostrador i no puc imaginar-me com es veu la vida des de l'altre costat. Suposo que, com en totes les feines, deu haver-hi dies bons, mediocres i dolents. Deu dependre de tantes coses! De com has dormit, dels objectius econòmics que et planteges, de lo pesada que és la mestressa i, és clar, del tipus de clients que et toca. 

He de confessar que, de forma general, sóc molt mal client de pràcticament tot, especialment del que no considero imprescindible. No sóc gran consumidor als bars i restaurants. De fet, sóc molt mal consumidor. I el mateix em passa amb altres botigues on acostumo a comprar estrictament el que necessito. Així que, bé, no dec interessar gaire com a client. 

diumenge, 13 de juliol de 2014

Vides de sants

Ara fa quaranta anys vaig fer la primera comunió. En tenia vuit i la vaig fer un any més tard que els meus companys d'escola perquè els meus pares creien que encara no estava prou preparat... Tinc algun record de la celebració i especialment de dos regals que em van frapar: per part del meu tiet Floro una Pantera rosa de goma amb filferro per dins que adoptava la forma que jo li donés; i una senyora, em sembla que es deia Elvira i devia ser amiga dels meus pares, em va regalar un llibre sobre la vida de Joana d'Arc, la Donzella d'Orleans que va ajudar a alliberar França de l'opressió anglesa fins acabar cremada a la foguera acusada d'heretgia, i amb el temps canonitzada i pujada als altars. El llibre era d'aquells que podies llegir la història en format còmic o amb el text seguit, una gran col·lecció de l'època perduda en els temps.

dijous, 20 de març de 2014

Victus, Bishop, Bourne i les intel·ligències múltiples

Setge de Barcelona de 1714, gravat de Jacint Rigau-Ros i Serra
He acabat de llegir Victus (Sánchez Piñol, 2012). És un llibre que m'ha atret des del primer capítol i, darrerament, això havia esdevingut raresa. Però amb la novel·la sobre els fets que van convergir en el setge de Barcelona de 1714 m'he sentit molt a gust, no amb els fets en si s'entén, sinó amb la forma d'explicar la història i amb la definició dels personatges. El protagonista, Martí Zuviría, enginyer militar, es fa entranyable potser per la seva manera de ser, tot cagadubtes. La primera part del llibre, captivadora, explica la seva formació sota els auspicis d'un reconegut enginyer a Bazoches, a la Borgonya francesa, on de forma més o menys sàdica va sent sotmès una vegada i una altra a diverses proves per treballar la seva capacitat d'observació perquè aquesta era una de les principals habilitats amb què havien de comptar els enginyers militars de l'època que, o bé en el seu paper d'assetjadors o en el més sofert d'assetjats havien de prendre decisions ràpides amb els elements que observaven o de què disposaven (homes, fortificacions, armes, terreny, clima, defenses...). Així que, constantment, els impagables germans Ducroix l'empenyien a la sala esfèrica durant uns pocs minuts i, en sortir, els havia de descriure tots els objectes penjats per fils del sostre: mida, forma, alçada, profunditat,... I al principi no hi havia manera. Aquí pots llegir un detall de la bronca posterior que els dos germans li claven al Zuviría un cop acabat l'exercici (en l'original en castellà):

"Es que no lo entiende? -intervino Zenon-. Cuando ataque un baluarte o asalten el que usted está defendiendo, y solo tenga unos segundos para hacerse un cuadro de la situación, ¿cómo podrá responsabilizarse de las vidas a su cargo? 

- Tiene que estar atento -dijo Armand-. Siempre, a todas horas y en cualquier lugar. En caso contrario, no verá; y si no ve, no sirve para este oficio. A partir de ahora permanecerá atento, tanto si está despierto como si está dormido. ¿Lo ha entendido?
- Creo que sí. 
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Seguro que lo ha entendido?
- ¡Sí! -grité, más por frustración que por convicción. Antes de que el "sí" hubiera acabado de salir de mi boca, Zenon me hizo una pregunta fulminante:
- Describa las hebillas de mis zapatos.
Por instinto, bajé la cabeza para mirarlos. El mismo Zenon me alzó el mentón con un dedo. 
- Conteste.
No pude.
- Desde que está con nosotros he llevado el mismo calzado. Y en todo este tiempo ni se ha fijado en que no tienen hebillas.
En Bazoches me di cuenta de lo increíblemente ciega que es la gente."


dilluns, 10 de març de 2014

Old man (Neil Young)

"Old man, look at my life, I'm a lot like you were". 
El 1970 Neil Young va comprar un ranxo a Califòrnia. Només tenia 24 anys però havia guanyat ja molts diners. Allà, explica el mateix Neil, es va trobar la parella de masovers que tenia cura del ranxo i que el van acompanyar perquè conegués la finca. L'home, un avi anomenat Louis, li va preguntar com podia ser que un noi tan jove tingués tants diners per comprar el ranxo i Neil li va contestar que havia estat una qüestió de sort, res més que sort. Neil Young va compondre Old man dedicada a Louis, un dels temes que sobresurt del memorable àlbum Harvest de 1972. Aquí t'he posat la versió d'estudi rica en instruments i acompanyants com en James Taylor tocant el banjo o la veu de Linda Ronstadt. Però hi ha altres versions també interessants com la presentació de 1971 en solitari o aquesta altra feta quatre dècades més tard, el 2013, al concert Farm Aid en benefici dels grangers estatunidencs. Altra veu però mateix missatge.

dilluns, 3 de març de 2014

Transgènics i dèficit democràtic

Aquest passat 11 de febrer es va obrir la porta perquè la Comissió Europea autoritzi el conreu del blat de moro transgènic TC1507 dins la UE. No té un altre remei perquè el consell de ministres d'Afers Generals no va aconseguir una majoria suficient per rebutjar-ne l'autorització, de manera que la Comissió Europea es pronunciarà a favor. El curiós del cas és que 19 dels 28 països que conformen la UE hi estan en contra i que el Parlament Europeu havia adoptat un mes abans una resolució que demanava a la Comissió Europea que no autoritzés noves varietats d'organismes genèticament modificats. I aquesta resolució es va adoptar per 385 vots a favor, 201 en contra i 30 abstencions. Què està passant aquí?

dissabte, 22 de febrer de 2014

Kerala: descentralització i democràcia participativa

No sóc historiador ni politòleg tot i que d'haver treballat al costat d'alguns d'ells espero que se m'hagi enganxat alguna cosa ni que sigui per osmosi. Així doncs, digues-me agosarat pel que vaig a comentar en aquesta entrada.

Des de petits ens han explicat a les classes d'història que les societats ens hem organitzat de forma jeràrquica de dalt a baix. Una estructura de piràmide de base àmplia que s'aprima en classes mitjanes i s'estreny dalt de tot on s'ostenta el poder. Segons els temps els elements que conformen els diferents pisos han anat variant: els esclaus han estat substituïts per treballadors, els comerciants per burgesos i el faraó i l'emperador per presidents i primers ministres, però el fons segueix sent el mateix i la forma de funcionar també: els de dalt manen, els del mig belluguen i fan la viu-viu i els de baix obeeixen. Com un rusc d'abelles o un cau de formigues, l'estructura jerarquitzada ha fet funcionar el sistema. La possibilitat de canviar-lo està en mans dels de dalt que ja els està bé com està i per tant els canvis no es fan, o quan tenen lloc, impulsats des de les classes baixes o mitjanes, ho fan acompanyats de sang (em vénen al cap les revoltes d'Espartac, la Revolució Francesa o la plaça de la Independència a Ucraïna).

divendres, 14 de febrer de 2014

El costat fosc... o no

El problema de tractar informacions sobre qüestions ambientals i de desenvolupament en format bloc o en publicacions convencionals és que acostumen a aparèixer més les notícies i les reflexions negatives que les positives. Això es tradueix en escrits més o menys crítics i més o menys carregats d'ironia, sarcasme o mala llet que poden tenir dos efectes oposats: el volgut i l'indesitjat. El primer és la presa de consciència, l'activació del sentit crític i la mobilització cap al canvi. El segon és el d'amagar el cap sota terra o sota la l'ala o mirar cap a un altre costat, tan aclaparador que és tot plegat, una situació que fàcilment condueix a la paralització, la inhibició o la desconnexió. El problema, com en gairebé tot, rau en trobar l'aristotèlica justa mesura, i això no és fàcil perquè la realitat es resisteix i perquè un, jo mateix, sigui per genètica, educació o vivències -o tot plegat que en realitat som un mix- acaba veient el got mig buit. I què vols fer-hi!

diumenge, 9 de febrer de 2014

El Bulli i el Cap de Creus: sí però no

Una de les notícies d'aquests darrers dies que m'ha cridat més l'atenció té a veure amb el El Bulli Foundation -museu de documentació, creació i arxiu sobre la cuina- que es projecta construir a Cala Montjoi, dins el municipi de Roses a l'Alt Empordà, on existeix l'antic restaurant de Ferran Adrià, El Bulli

La notícia hauria d'alegrar els habitants de Roses i, per extensió i empatia, els de la resta de comarca i país. Es tracta d'una projecció internacional d'un creatiu de renom que exportarà al món alguna cosa més que les misèries de corruptes i feixistes. Amb ell s'exterioritzarà tot un llegat d'història de la cuina i d'una manera de fer molt particular a l'avantguarda de l'art gastronòmic. I la internacionalització de la cultura catalana i la projecció i promoció del territori, diu el comunicat de la Generalitat. A més, sembla prou important per atreure turisme, encara que no tinguem clar cap a quin model de turisme es pretén anar.

dimecres, 5 de febrer de 2014

Baba O'Riley (The Who)

The Who va ser un grup potent de rock que va destacar durant la dècada dels setanta del segle passat. Existeix un gran consens en què Who's Next de l'any 1971 és el millor àlbum del grup i el seu tema inicial Baba O'Riley un dels millors, tot i que el disc té moltes altres peces extraordinàries com la balada Behind blue eyes o la rockera versió de Baby don't you do it de Marvin Gaye. Paradoxalment l'àlbum conté un recull de temes que van ser rebutjats a l'hora de preparar una òpera rock i no presenta una gran coherència interna. 

dimecres, 29 de gener de 2014

Full vermell... més enllà dels límits

Com ja vas veient als darrers mesos les meves entrades al bloc han estat força espaiades. No hi ha una sola causa darrera i de cap de les maneres hi ha una voluntat d'abandonar-lo. Però de vegades no tinc res a dir, d'altres no trobo el moment per fer-ho i bé, això és A CONTRATORRENT i ja vaig advertir que aniria a batzegades. 

Hi ha un element important però que ha contribuït de forma significativa per fer que la comunicació hagi esdevingut més ocasional i té a veure amb la creació d'un nou bloc. Es tracta de FULL VERMELL on tinc la intenció d'oferir informació, dades i notícies relacionades amb alguns aspectes que m'interessen especialment en relació al medi ambient i el desenvolupament.

dilluns, 27 de gener de 2014

Qüestió de prioritats... i de llonganisses

Lligar senglars amb llonganisses ha batut un rècord. En només dos dies s'ha introduït entre les deu entrades més visitades de les 113 que fins avui he publicat al bloc. No està gens malament tenint en compte el penós títol amb què la presentava. Sembla evident que el projecte de camp de futbol a Gualba ha despertat un interès força gran tant entre la població local com a d'altres bandes del territori. Alguns heu escrit comentaris al bloc, d'altres me'ls heu fet de paraula. I he cregut convenient aportar una mica d'ordre i informació perquè, per davant de tot, a mi també m'interessa saber què està passant amb tot aquest assumpte i les reflexions que jo mateix em faig són moltes i diverses.


dilluns, 20 de gener de 2014

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras