dimarts, 30 d’abril de 2013

Petites llums

9:15 h del matí. Corre l'aire. No és fresc però tampoc calent com el de la nit passada. Assegut a l'ombra d'un arbre intento esbrinar la identitat del petit ocell que he descobert. Els camps encara no estan treballats. Només hi ha piles de fems. Passa una estona. L'ocell es deixa veure però no el puc identificar amb seguretat. I se'n va.

* * * * *

diumenge, 28 d’abril de 2013

Casualitats encadenades

Aquest final d’hivern vaig veure caure un arbre. Eren tres quarts de vuit del matí. Estava assegut fent el primer cafè a casa, amb els ulls encara somniadors, mirant sense veure, davant la finestra. De sobte, una alzina del es va començar a bellugar per dalt i tot d’una va caure en qüestió de dos o tres segons. Després vaig saber que una construcció havia malmès el seu tronc per la base i s’havia anat podrint per dins, però per fora semblava en perfecte estat, plena de fulles verdes. Et semblarà una bajanada però, quanta gent deu haver vist caure un arbre de forma natural? Vull dir sense esperar que caigués perquè l’estaven tallant per exemple. Jo estava allà i ho vaig veure en directe. Quina casualitat, no? Una entre quantes? Dos dies després no quedava res de l’alzina, només un tros de soca allà on havia estat l’arbre durant dècades. Veient com un parell de veïns van anar tallant a trossos aquell arbre per tenir llenya pel proper hivern vaig copsar de ple l’expressió “fer llenya de l’arbre caigut”.

divendres, 26 d’abril de 2013

Yamore (Salif Keita)

Estar a Togo essent blanc et fa percebre la diferència. Pots creure que tens les idees molt clares sobre que tots som iguals i que el color de la pell no és cap barrera. Però aquí, per molt que em vesteixi com la resta de gent, segueixo sent el yobo -tubabu o muzungu en altres països- el blanc amb denominació d'origen, observat de dalt a baix, impossible de passar desapercebut. Això em fa pensar en trenta anys enrere, quan veure un africà a casa nostra era poc més que una casualitat i els pocs que veia atreien l'atenció dels meus ulls adolescents. Per a mi, però, aquesta situació que visc ara no deixa de ser més que un fet aïllat de la meva vida, que desapareixerà en uns pocs dies, quan torni a casa.

dijous, 25 d’abril de 2013

700 km en tretze hores de bus

La maleta ja està carregada...
Amb l’emoció, la calor i les capcinades en vol no he dormit gaire ni gaire bé. Abans de les cinc ja m’he llevat per fer una dutxa.

Amb puntualitat absoluta, puntualitat togolesa?, ha sortit l’autobús a les 6.30h cap a Dapaong. Perquè et situïs, Lomé està al sud, tocant el mar, i Dapaong al nord, a prop de Burkina Faso. A l’oest de Dapaong, a mitja hora de cotxe, està Tami. Unes 25 persones ens encabim dins un petit autobús –mes gran que els taxis compartits, això sí- per fer aquests 700 km que ens separen, unes 12 hores de trajecte si tot va bé. A l’autobús un blanc, moi même.

La meva companya de seient –jo m’he quedat amb mig i ella amb el seu i mig meu- una guapa togolesa, es quedarà a Sokodé, a mig camí del meu destí. Parlem poc però és molt agradable.

-----

dimarts, 23 d’abril de 2013

Mirant enrere, marxant endavant

Philomène Kolani
"Bienvenue à Tami!" m’ha dit la Philomène mentre m’abraçava. Dilluns 22 a les 20h del vespre he arribat a Tami, al nord de Togo. Philomène, monitora d’adults en aquest centre, és una vella coneguda de fa dues dècades com totes les cares que reconec d’aquí. Finalment he arribat, però com ha anat tot?


* * * * * 

diumenge, 21 d’abril de 2013

Togo, vint anys després

Aquesta nena ara té 21 anys
Estic volant cap a Togo, a la costa occidental africana. He sortit aquest matí d'abril i tornaré el proper 3 de juny. En total estaré sis setmanes treballant en un Centre de Formació Rural al nord del país, en diversos temes de cooperació al desenvolupament i amb un de molt concret relacionat amb el seguiment d'ocells.

dijous, 4 d’abril de 2013

Doraemon i els senglars

Els boscos de Gualba han conegut aquest any la cançó del Doraemon cada cop que hi ha hagut batuda de senglar. Aquesta ha estat la solució que he triat quan les excursions amb els meus fills ens han conduït a prop d'alguna d'aquestes postals de cacera: cantar a ple pulmó la cançó del màgic gat còsmic per fer-nos notar i evitar que alguna bala perduda ensopegués amb nosaltres. La casualitat ha fet que aquesta entrada, que feia dies estava preparant, hagi coincidit amb una notícia d'avui mateix sobre un senglar passejant-se pel carrer Numància de Barcelona. Pura coincidència. No vull fer una dissertació sobre la bondat o maldat de la caça, no tinc espai ni esma, només vull apuntar uns comentaris sobre certes pràctiques i alguns mals usos que he pogut observar darrerament.
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras