dimecres, 29 de maig de 2013

Sense presses

Entrada la darrera setmana i amb la vista posada al llarg retorn a casa –per qüestions logístiques estaré tres dies a Lomé abans d’agafar el vol de tornada- començo a fer una mica de balanç. Hi ha moltes coses a valorar i a intentar copsar els seus efectes, tant del que he fet i he après aquí com del que he deixat de fer a casa. De la gent que he conegut a Tami i de les cares amigues i estimades que es van quedar a terra mentre m’enlairava. El temps resituarà les coses i aniré prenent consciència de tot plegat. Però encara és massa d’hora.

No és el primer cop que visito l’Àfrica negra, però sí la primera vegada que he vingut a treballar. Les altres, excepte la primera, eren com a turista. Res a veure. Com a turista ho vols veure tot i ràpidament. Has pagat un bitllet d’avió de preu feixuc i creus que no tornaràs a trepitjar aquesta terra, tants països com hi ha. No estàs en disposició de perdre temps. Perquè la sensació és realment aquesta, perdre temps. Si, com a turista, estàs aturat més d’una hora seguida acabes amb la sensació d’estar malbaratant el poc temps de què disposes. Et converteixes en un nòmada àvid d’estímuls nous.

Quan véns per feina tot és ben diferent. D’entrada, almenys en el meu cas, no et bellugues gaire d’una zona. I te l’acabes fent teva. I també l’habitació on dorms i els espais on et bellugues. I el transport, el menjar, la gent, els paisatges… Tot d’una t’adones que tot això és una mica teu. Com a mínim no et sents un estrany. Coneixes tots els racons, la veu de les persones, les olors que t’envolten. Et sents a casa. Una sensació que de segur, vista des de la llunyania, sembla gairebé impossible. Però és certa.

Tanmateix, però, hi ha una cosa de la que he estat conscient des del primer dia i que no he estat capaç de controlar dins el meu cap fins ben bé passat l’equador. Parlo dels ritmes.

Alguns m’heu comentat que no se’m veu gaire estressat pel que explico al bloc. És cert, aparentment. Però no ha estat així tot el temps. Quan treballo a casa, a Gualba, els ritmes de feina són bastant ràpids. Com que normalment he de combinar diverses coses miro d’invertir el mínim temps possible en la feina. No m’adormo ni em recreo en la contemplació. Vaig per feina. I ho trobo el més natural. La societat en la que visc és el que sempre m’ha ensenyat. La vida ràpida. La societat de la velocitat. Vaig arribar a Tami després de dos dies de llarg viatge i el dia següent ja em vaig aixecar amb ganes de menjar-me el món. Hi havia molta feina a fer! No podia perdre el temps. Però ben aviat em vaig adonar que, per nassos, l’havia de perdre. Què pots fer als migdies africans a 35ºC a l’ombra i amb una xafogor constant? Aquí no hi ha aire condicionat, ni tan sols un ventilador. El millor a partir de migdia és jaure i esperar que el sol perdi força per tornar-se a bellugar. I dormir, que potser la nit serà més calorosa encara i no podràs descansar. És el que fa tothom aquí. I em va venir un cobriment. Estava perdent el temps! Hores buides. De cop, vaig tenir la sensació que la feina ja estava més que enllestida, que no faria res més de bo i que no tenia cap sentit seguir aquí, perdent el temps, tantes coses que tinc per fer a casa!

Ho vaig comentar amb un parell de persones molt properes per correu electrònic. Només necessitava expressar-ho en veu alta. La resta l’havia de fer jo sol. Era la meva aposta, la meva decisió, el meu camí. I em vaig quedar quiet, estirat al llit. Vaig tancar els ulls i vaig dormir.

L’endemà vaig començar a treballar a ritme africà. I em vaig deixar d’estressar, integrant-me suaument en la societat dels ritmes lents...

2 comentaris:

  1. M'encanta aquesta sensació de que fas teu un lloc nou, quan quedes a fer feina. A jo m'encanta! no m'havia fixat en la diferència de quan vas de turista, que és vera que ho vols veure tot en poc temps i no tens temps de gaudir dels racons i fer-te'ls teus.
    Bon retorn a cases, sense pressa, Ignasi, a poc a poc.
    Un beso,

    ResponElimina
  2. Ja m'imagino que a tu et deu haver passat semblant. Ara ja a casa, retornat, intento situar-me... segurament més ràpidament del que d'entrada desitjava però que la necessitat sembla obligar. Un beso.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras