divendres, 13 de desembre de 2013

De bodes índies i de models de societat

No segueixo massa les anades i vingudes d'en Jordi Évole però trobo interessant la reflexió que llançava fa uns dies sobre aquesta boda índia celebrada a Barcelona de cost econòmic indefinit (es parla d'uns 60 milions d'euros) com a mostra d'ostentació d'un magnat indi les empreses del qual sembla que estarien per l'explotació laboral. L'Évole va fer campanya demanat a l'alcalde Trias que no anés a la boda. Però aquest hi va anar igual que ho va fer el president Mas i d'altres autoritats. Em sembla com a mínim contradictori que pocs dies abans el president cantés les lloances del Mahatma Gandhi i ara girés la cara a l'essència del seu missatge. Si he de triar em quedo amb les paraules del Mahatma quan deia que al món hi ha prou recursos per a satisfer les necessitats de tots però no per a satisfer la cobdícia d'alguns.

dimarts, 10 de desembre de 2013

No suporto les maratons!

No vull ferir cap susceptibilitat. Tampoc no vull fer-me l'esnob anant a contracorrent però no suporto les maratons. I aquest proper cap de setmana en tenim una nova edició, en aquest cas dedicada a les malalties neurodegeneratives. 

Però vull explicar-me perquè sé que amb un comentari com aquest engreixo la meva llista de detractors, alguns dels quals ja es van desenganxar de mi per anteriors escrits.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Gent de Tami, el valor de les mirades

Una de les meravelles de Tami, a Togo, com de pràcticament qualsevol lloc del món, és la seva gent. Nadons, nens i nenes, adolescents, joves i adults tenen el delir de viure buscant la felicitat. Sempre és igual. La diferència és que els barems de felicitat no són els mateixos arreu ni per a tothom. Però l'alegria i la tristesa, el repte i l'esforç, la reflexió i la curiositat sempre hi són presents. 

A Tami la intimitat que vaig aconseguir amb la seva gent em va permetre assolir uns nivells de proximitat suficients com per poder gaudir mútuament de la fotografia. La pròpia acció de prendre imatges era no només ben acceptada sinó volguda per la gent que se m'apropava. Mai no faig fotografies de la gent, de primers plans, sense el seu consentiment. I mai amb diners pel mig! Per a mi hi ha d'haver un respecte a la voluntat del fotografiat que passa per davant de l'obtenció de la instantània autèntica. Un codi ètic. Si l'altre no vol entrar en el joc m'abstinc de prendre imatges, l'assaboreixo al moment i miro de retenir-la el màxim de temps a la memòria. Després, aquesta s'encarregarà de capgirar-la, en modificarà la llum que hi havia i també les olors i els sorolls associats, com d'altra banda passa amb totes les imatges de la nostra vida.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Per fi l'informe...

Finalment he acabat l'informe sobre els ocells de Tami, Togo, que he estat elaborant durant els darrers sis mesos. Al final la cosa s'ha anat fent més gran i allargant en el temps com no em pensava quan el vaig iniciar. Aquest temps de treball, tot i no ser-ne l'excusa, és en gran mesura el que m'ha fet que estigui poc actiu al bloc durant els últims mesos.

L'informe no és només un inventari d'ocells de Tami durant la meva estada primaveral en terres togoleses sinó que va més enllà i, a través d'ell, he intentat pensar en òptica de desenvolupament i sostenibilitat apuntant a la protecció de tan magnífica diversitat, amb 120 espècies d'ocells identificades, en un entorn rural petit envoltat de pobresa. Agosarat? Potser sí, ja ho veuràs. 

Si hi vols fer una ullada el pots descarregar clicant damunt aquesta imatge o damunt la icona que tens a la banda esquerra. Són 140 pàgines però potser no t'interessa mirar-ho tot. En tot cas hi ha un índex inicial prou ampli perquè et facis una idea dels continguts així com un apartat de conclusions que et poden ajudar a situar-te.

Aquesta versió és viva: està oberta a comentaris, correccions, suggeriments i modificacions vàries. La versió on-line anirà millorant amb les diferents aportacions que rebi fins que tingui la versió definitiva. 

Si és del teu gust i creus que li pot interessar a algú no dubtis en reenviar-lo tantes vegades i a tanta gent com creguis oportú. Gràcies per la teva col·laboració!  

dissabte, 31 d’agost de 2013

Sorpreses agradables

De vegades la vida ens sorprèn o potser és que deixem que ens sorprengui. Una de les situacions que sempre em criden l’atenció és quan trobes algú en un lloc on no t’esperes: estàs sopant amb els nens en una pizzeria i portes vint minuts pensant de què et sona aquella bonica noia que asseguda dues taules enllà somriu a la seva atractiva parella. De sobte hi caus: ostres, si és la de la farmàcia! És clar, sense la bata...!

dimarts, 27 d’agost de 2013

¿Por qué no te callas?

Enmig de la XVII cimera iberoamericana de 2007 el borbó Juan Carlos I li va etzibar el famós “¿Por qué no te callas?” al president veneçolà Hugo Chávez. Sis mesos abans, un altre menys famós però una mica més passional que el monarca espanyol (cosa no gaire difícil, per cert) va elevar amb força un crit demanant silenci als contertulians que s’entossudien a replicar-se de males maneres. El sentit “Prou! Prou! Prou!” acompanyat d’uns rítmics i contundents cops a la taula del periodista Josep Cuní, van ser popularitzats i musicats per l’alter ego del Polònia. A casa nostra, tradicionalment, sempre s’ha dit allò de calladet estaries més mono o alguna altra elocució similar.

dijous, 11 de juliol de 2013

Ocells de Tami i una entrevista...

Si has entrat darrerament al bloc hauràs vist a la columna de l'esquerra un apartat d'imatges sota el títol "Ocells de Tami, Togo 2013". Es tracta d'una selecció de fotografies d'ocells que vaig fer a Tami durant la meva estada. Com pots comprovar fàcilment no sóc fotògraf, ni tan sols afeccionat. Ni tinc un bon equip ni la paciència i el bon ull per fer bones fotografies de natura. En tot cas, te les he volgut presentar, encara que en molts casos siguin testimonials i de mala qualitat, perquè et facis una idea de la gran diversitat d'ocells que hi ha al Centre de Formació Rural de Tami. Aquí hi ha 83 de les 120 espècies que vaig identificar durant la meva estada. Espero que les gaudeixis!

Properament tinc previst fer una selecció de fotografies de persones de Togo. Quan ho hagi fet ja te les presentaré.

D'altra banda també et passo un enllaç de la Fundació PROIDE sobre la meva estada a Tami, des d'on pots escoltar una entrevista (des del minut 26.54) que em va fer Josefina Maestre, directora i presentadora del programa "Reserva natural" de Radio 5 de RNE.

diumenge, 23 de juny de 2013

Per fi certa normalitat...

Tres setmanes de la meva tornada i encara sense escriure res. El vol va ser perfecte, i l'arribada al Prat com una seda. Però l'aterratge a la vida real... Això dona per omplir molts blocs, però no et preocupis, no en tinc la intenció. I aquesta arribada a la normalitat ha fet que m'endarrereixi en una cosa tan bàsica com donar vida a les entrades al bloc. Però per fi crec que ho he aconseguit almenys en certa mesura.

dissabte, 1 de juny de 2013

Hora de recuperar l'ombra

“Sí, tots teníem ombra. Eren amb nosaltres constantment. Però quan vaig arribar a aquesta Ciutat em van prendre l’ombra. –No pots entrar a la Ciutat amb això –va dir el Guarda-. O perds l’ombra, o oblida’t d’entrar. Vaig lliurar l’ombra. El Guarda em tenia dret en un espai obert al costat de la Portalada. El sol de les tres de la tarda fixava la meva ombra fermament al terra. –No et moguis, ara –em va dir el Guarda. Aleshores va treure una navalla i amb molta traça la va manejar entre l’ombra i el terra. L’ombra es va retorçar tot resistint-se. Però va ser inútil. La seva forma fosca es va desprendre perfectament. Separada del cos, era ben poca cosa. Havia perdut la força. (...) Em vaig atansar a l’ombra: -Em sap greu, t’he de deixar, de moment –vaig dir-. No ha estat idea meva. No podia triar. Pots acceptar estar sola una estona? –Una estona? Fins quan? –va preguntar l’ombra.”

dimecres, 29 de maig de 2013

Sense presses

Entrada la darrera setmana i amb la vista posada al llarg retorn a casa –per qüestions logístiques estaré tres dies a Lomé abans d’agafar el vol de tornada- començo a fer una mica de balanç. Hi ha moltes coses a valorar i a intentar copsar els seus efectes, tant del que he fet i he après aquí com del que he deixat de fer a casa. De la gent que he conegut a Tami i de les cares amigues i estimades que es van quedar a terra mentre m’enlairava. El temps resituarà les coses i aniré prenent consciència de tot plegat. Però encara és massa d’hora.

diumenge, 26 de maig de 2013

Petites llums VI

Ens acostem a un edifici a les afores de Dapaong. Dos homes i dues dones estan prenent cervesa mentre intercanvien fotografies a les tablets. Són metges. Cada any, des d’en fa dotze, vénen quinze dies -trets de les seves vacances- per atendre malalts de la regió. A Boumbouaka hi ha un centre on, al llarg dels anys i a partir de donacions, han anat acumulant material quirúrgic i poden realitzar intervencions. Han vingut d’Alacant. Aquest cop són divuit entre ginecòlegs, uròlegs, dentistes, traumatòlegs i infermeres. Les cues són inacabables. Ells rentabilitzen el quiròfan i l’estada: ahir van fer 22 operacions, a banda d’un fotimer de consultes. Admirable!

* * * * *

divendres, 24 de maig de 2013

Pobres d'entre els pobres

Al Centre de Formació Rural de Tami es treballa amb la població més pobra d’un país que ja és de per si pobre. Togo, com la majoria de països africans, va ser dividit per les potències colonials sobre una taula, no sobre el terreny. Les diferents ètnies -a Togo n’hi ha fins a 40- van quedar separades per fronteres que van aparèixer de la nit al dia. Com els va passar als mobà, repartits per Togo, Ghana i Burkina Faso. A l’hora de governar l’ètnia dominant sempre guanya i escombra cap a casa.

A Togo hi ha hagut quaranta anys de dictadura –democràcia formal en diuen- sota el poder del general Gnassingbé Eyadéma arribat al poder després d’un cop d’estat. A la seva mort, al 2005, el va substituir el seu fill Faure Eyadéma. Les reunions ministerials es realitzen al mig del país, on es troba l’ètnia del president i no a la capital, a Lomé. I el nord? La regió de les Savanes on em trobo està totalment abandonada pel govern. No hi ha cap impuls econòmic ni cap interès social per fer que la població aixequi el cap.

dimecres, 22 de maig de 2013

Nuani Tshamba

A la vida és gairebé inevitable que t’acabin regalant un sobrenom o, en el pitjor dels casos, un malnom. O que ho facis tu mateix a d’altres. De vegades no saps com ha arribat una persona -de vegades ni la pròpia interessada- a tenir un determinat sobrenom atès que la pròpia derivació pot arribar a simplificar-se, a fer-se en diminutiu, una posterior reducció, vés a saber, i al final ni idea d’on ve tot plegat.

A la meva família hospitalenca em sembla que cap ens en salvem.

dilluns, 20 de maig de 2013

Petites llums V

Esmunyedís, molta gent no es creia que hi fossin
Ja et tinc! Aquest cop he sigut més ràpid que tu! No hi pensava, no. Anava pul·lulant per la finca a la recerca d’algun ocell sempre amb la mirada amunt i els binocles preparats. A l’embassament gran no hi havia gent en aquella hora de la matinada. Ni animals. O això pensava. De sobte, amb les llums de l’albada, he vist alguna cosa estranya al bell mig de l’aigua damunt un petit banc de terra que sobresurt. I allà estaves. Amb aquell somriure mig burleta, mirant-me de reüll. Un parell de fotos i… flop… cap a l’aigua. Que passis un bon dia, senyor cocodril. 

* * * * *

dissabte, 18 de maig de 2013

Les coses comencen a canviar

La terra comença a prendre un color verd, absent fins ara
Ja han caigut 46 litres d’aigua per metre quadrat! Ho ha fet en tres petites tempestes nocturnes. No és gaire pels estàndards catalans i menys en aquests darreres setmanes passades per aigua. Però al nord de Togo, tècnicament sabana togolesa presaheliana, aquesta aigua representa la meitat de la que cau normalment en un mes de maig i marca l’inici de la temporada de pluges que acabarà cap al setembre. Segons assenyalen les estadístiques arribaran a caure vora els 1.000 litres per metre quadrat en aquests cinc mesos. Temps per netejar la terra, abonar-la, llaurar-la, sembrar i tenir cura de les males herbes per fer que tot creixi i produeixi quant més millor. Per a la majoria dels habitants de la regió és l’única època en què treballaran i el que obtinguin de la collita els ha de servir per alimentar-se tot l’any.

dijous, 16 de maig de 2013

Sofrimento (Waldemar Bastos)

Tal i com es va fer la colonització i la posterior descolonització d'Àfrica era previsible que passessin un seguit de coses que van tenir lloc als anys posteriors i que han conduït a la formació de governs militars, enfrontaments tribals i guerres obertes en moltes de les noves nacions sorgides d'aquest desastre d'arrels colonials europees. La literatura sobre el tema és abundant. El mal es va fer i les ferides van quedar obertes. Les fronteres fetes amb línies rectes per dividir-se el continent entre britànics i francesos va marcar de forma llastrosa tot l'esdevenir afri. Els països de l'Àfrica Occidental, entre els quals Togo, es van separar amb fronteres verticals mentre que els diferents pobles, tribus i clans seguien una distribució -associada amb els costums, l'origen i la llengua- en franges horitzontals: els pobles costaners que vivien directament dels productes del mar van quedar separats i a l'igual els hi va passar als pobles d'interior fins arribar, anant cap al Nord, a les fronteres amb el desert. Què té en comú un pagès de la sabana semidesèrtica interior amb un pescador de la costa? El que ve a continuació, fàcilment, són països desestructurats, de pobles desunits quan no enfrontats, en els quals és fàcil que qui mana ofereixi millors avantatges als membres del seu propi poble, instaurant un estat repressiu i corrupte.

dimecres, 15 de maig de 2013

Petites llums IV

No sé quants anys feia que no assistia a una missa. Aquí ja ho he fet un parell de cops, suposo que per això de variar i conèixer coses diferents. Però el missatge segueix essent el mateix. El mossèn ha parlat d’estimar i respectar l’altre i ha destacat allò de “la pau sigui amb tu”. Sí. Res no ha canviat de quan era petit. El missatge, catòlic, universal, no arriba enlloc. No arrela als cors. Dos mil anys més tard els capellans segueixen predicant sobre l’amor, el respecte i la pau. I la gent segueix sense escoltar.

* * * * *

dilluns, 13 de maig de 2013

Tami, dia a dia

Passa el temps i encara no t’he explicat com és la meva vida aquí a Tami. El meu dia a dia. Em sap greu però les connexions no em permeten penjar cap fotografia per petita que sigui. Ho arreglaré a la tornada. Una breu imatge: el despertador sona a les 5.20 h. Pot semblar molt bèstia però aquí es funciona seguint la llum del sol i de fet, tenint en compte el desfasament horari amb Catalunya, això equival a les 7.20 h. La qüestió, com veuràs, és que també me’n vaig a dormir d’hora i tot queda equilibrat. Després ve la dutxa i redreçar una mica els replecs del llit. Surto de l’habitació situada a l’edifici dels convidats i vaig al menjador, a l’edifici on dormen els germans. A les 6.15 esmorzem. Força lleuger: un cafè, un tros de pa amb melmelada de mango (espectacular) i alguna fruita (papaia, mango, plàtans).

dissabte, 11 de maig de 2013

Ocells i filosofia de la vida

L’altre dia, els germans togolesos em van preguntar sobre el fet d’estudiar els ocells. No li veien importància més enllà del valor com a coneixement. Per a ells, com per a la majoria de gent que conec, veure que hi ha ocells ja els hi està bé, però no els cal reconèixer’ls. Jo els deia que per respectar primer s’ha de conèixer. Em sembla que això passa en general en tot, però també és vàlida per als ocells. Un d’ells advertia que el concepte ocell no és el mateix per a un que té l’estómac ple que per a un que el té buit. És clar, res a dir. Aleshores em van aparèixer de nou els fantasmes de la contradicció.

divendres, 10 de maig de 2013

Salses agredolces

Les salses agredolces tenen aquesta gràcia oriental de transmetre barrejats dos sabors diferents que, ben combinats, ens aporten unes sensacions especials al paladar, gairebé sempre satisfactòries. En Grégoire, com a bon vietnamita, en sap preparar i molt bones. No ho fa sovint, però de tant en tant ens regala els sentits amb les seves especialitats.

Tanmateix, la utilització habitual que fem de l’adjectiu agredolç té poc a veure amb aquestes sensacions plaents. Així, podem dir que la derrota del Barça a la semifinal de la Champions va ser agredolça perquè, malgrat va ser una bona pallissa (0-7 en el global), el Madrid tampoc no va passar a la final i això sempre és una alegria per als culés. Derrota agredolça? No la veig enlloc però hi ha gent que amb això es dona per satisfeta.

Aquí a Tami ens hem trobat de ple en una situació on han coincidit diferents esdeveniments que han convertit el que podria ser una bona ocasió per celebrar amb un bon vi en una satisfacció, com diria… agredolça, sí.

dijous, 9 de maig de 2013

Un país insatisfet

Mirant l'Informe sobre Desenvolupament Humà 2013 del PNUD pots veure que Togo se situa en la posició 159 del total de 186 països considerats respecte l'índex de desenvolupament humà (IDH), un índex que engloba aspectes educatius, sanitaris i econòmics. Togo es troba dins el grup de països de desenvolupament baix amb una esperança de vida de 57,5 anys, una escolaritat de 5,3 anys de mitjana i uns ingressos anuals (PIB per càpita) de 928$. Per tenir una referència al mateix informe Espanya ocupa el lloc 23 amb una esperança de vida de 81,6 anys, una escolaritat de 10,4 anys i uns ingressos anuals de 25.947$. 

D'acord amb aquest informe, doncs, Togo té 27 països per darrera seu en situació aparentment pitjor que ell entre els quals Haití (que ocupa la posició 161), Etiòpia (173) i Malí (182).Tanmateix, però, el que em crida l'atenció és que la seva població se sent la més insatisfeta del món, més fins i tot que en aquests altres països.

dimecres, 8 de maig de 2013

Petites llums III

He arribat a identificar vuitanta espècies d’ocells en un quilòmetre quadrat. Sense ser un lloc d’alta biodiversitat i sí d’una gran aridesa, el número, en comparació a les àrees catalanes, no deixa de sorprendre’m. Vaig comentar la dada a un parell de persones que m’ho demanaven. Aquest matí, al moment de començar el meu recorregut, he coincidit amb els stagiers –els homes- que anaven a treballar els camps. Se m’han apropat amb cara de competició: “Arribarem a les cent, mon frère?”. El llistó ben amunt, doncs.
Butorides striata, l'espècie número 80

* * * * *

dimarts, 7 de maig de 2013

Toi, tu est fou?

Estudiar els ocells que hi ha al nord de Togo? Toi, tu est fou? Parafrasejant el meu estimat Obèlix, aquesta és una de les preguntes que s’amagava darrera les mirades interrogatives d’amics, coneguts i saludats abans de venir cap a Tami. I ara també entre els stagiaires i alguns dels germans que vaig coneixent pel país. “Ah! Què interessant això que fas”. “I n’hi ha molts de diferents?” “Quin és l’ocell més comú que has trobat?” “I el més estrany?” Ningú no em demana, però, per a què serveix un inventari d’ocells d’una zona, si té cap utilitat més enllà de la curiositat científica i ornitològica. “Per què no aprofites, ja que ets allà, i fas coses més productives?” Podria ser una bona pregunta. Dura, però acceptable. Jo mateix, enmig de la recerca de justificacions me’n plantejo de similars.

dilluns, 6 de maig de 2013

Petites llums II

Al viatge de Lomé a Dapaong no hi va haver cap control policial ni militar. És el normal quan es viatja per un país mitjanament tranquil. Fa vint anys vaig comptar fins a 26 controls militars en el mateix trajecte, amb pagament corrupte inclòs en cadascun d’ells. Ha canviat el dictador. Les regnes del  país han passat de pare a fill. I els aires semblen diferents, aparentment.

* * * * *

diumenge, 5 de maig de 2013

Murphy, el de la melmelada

Existeix? És una invenció per descarregar la nostra inutilitat? Es tracta d’una forma antropomòrfica de descriure l’atzar? No en tinc ni idea. Només sé que en Murphy és –o era- un desgraciat. I si mai no ha existit -no sé què en pensen els murphys- diria que el nom se li escau perfectament.

dissabte, 4 de maig de 2013

Olors africanes

Crec que l’olfacte, junt amb l’oïda, és el sentit que tinc més desenvolupat. Reconec i memoritzo olors. Identifico llocs per la flaire que emeten. Als primers anys de la facultat, quan anava a la biblioteca suposadament a estudiar, ensumava l’aire cada cop que algú passava pel meu darrere i l’intentava identificar. Cert que acabava de llegir El perfum de Patrick Süskind i em tenia ben frapat. Per sort per a la meva salut mental aquesta etapa la vaig superar i el món de les olors ha passat a ocupar un lloc més discret a la meva vida. Però el sentit segueix intacte.

dijous, 2 de maig de 2013

Gud Fella (Gigi Shibabaw)

Una tarda d'agost a tocar del llac Tana. Entrem al petit bar del carrer a prendre una cervesa. Som els únics clients d'aquella hora. Asseguts tots dos, tranquils, ens deixem endur per la música que flueix dels petits altaveus penjats a la paret. La cançó la coneixem. Sí, clar, és de la Gigi, una cantant etíop molt famosa al seu país i que feia un temps havia començat a tenir un reconeixement internacional. El seu nom real és Ejigayehu Shibabaw. Teníem un disc seu a casa. Canta en amhàric. No entens res, però la música i la modulació de la seva veu et semblen properes, et transporten.

Li dic al propietari del bar (potser per obrir conversa o per fer-me l'interessant, no n'estic segur): "És la Gigi, oi?" Sorpresa. "La coneixes?". ", bé, conec la seva música". "És nascuda aquí, a Tana". Em fa sortir al carrer. "Veus aquella casa? Ella va néixer aquí. Els seus pares encara hi viuen".

dimecres, 1 de maig de 2013

Pluges benvingudes, però...

1 de maig. Ha començat el mes amb una bona tempesta matinal. Són les set del matí i encara és aviat per saber si durarà gaire més. Aquí tots estem esperant les pluges que, en altres contrades com a Gualba van arribar les darreres setmanes acompanyades d’un fred gairebé desconegut. Però al nord del Togo l’ambient és àrid, estem en plena sabana seca a tocar del Sahel, pas previ a l’entrada al desert. Mentre que al sud del país hi ha dues temporades de pluja -força diferenciades per volum d’aigua, però-, al nord només n’hi ha una que comença ara i s’estén fins l’agost.

dimarts, 30 d’abril de 2013

Petites llums

9:15 h del matí. Corre l'aire. No és fresc però tampoc calent com el de la nit passada. Assegut a l'ombra d'un arbre intento esbrinar la identitat del petit ocell que he descobert. Els camps encara no estan treballats. Només hi ha piles de fems. Passa una estona. L'ocell es deixa veure però no el puc identificar amb seguretat. I se'n va.

* * * * *

diumenge, 28 d’abril de 2013

Casualitats encadenades

Aquest final d’hivern vaig veure caure un arbre. Eren tres quarts de vuit del matí. Estava assegut fent el primer cafè a casa, amb els ulls encara somniadors, mirant sense veure, davant la finestra. De sobte, una alzina del es va començar a bellugar per dalt i tot d’una va caure en qüestió de dos o tres segons. Després vaig saber que una construcció havia malmès el seu tronc per la base i s’havia anat podrint per dins, però per fora semblava en perfecte estat, plena de fulles verdes. Et semblarà una bajanada però, quanta gent deu haver vist caure un arbre de forma natural? Vull dir sense esperar que caigués perquè l’estaven tallant per exemple. Jo estava allà i ho vaig veure en directe. Quina casualitat, no? Una entre quantes? Dos dies després no quedava res de l’alzina, només un tros de soca allà on havia estat l’arbre durant dècades. Veient com un parell de veïns van anar tallant a trossos aquell arbre per tenir llenya pel proper hivern vaig copsar de ple l’expressió “fer llenya de l’arbre caigut”.

divendres, 26 d’abril de 2013

Yamore (Salif Keita)

Estar a Togo essent blanc et fa percebre la diferència. Pots creure que tens les idees molt clares sobre que tots som iguals i que el color de la pell no és cap barrera. Però aquí, per molt que em vesteixi com la resta de gent, segueixo sent el yobo -tubabu o muzungu en altres països- el blanc amb denominació d'origen, observat de dalt a baix, impossible de passar desapercebut. Això em fa pensar en trenta anys enrere, quan veure un africà a casa nostra era poc més que una casualitat i els pocs que veia atreien l'atenció dels meus ulls adolescents. Per a mi, però, aquesta situació que visc ara no deixa de ser més que un fet aïllat de la meva vida, que desapareixerà en uns pocs dies, quan torni a casa.

dijous, 25 d’abril de 2013

700 km en tretze hores de bus

La maleta ja està carregada...
Amb l’emoció, la calor i les capcinades en vol no he dormit gaire ni gaire bé. Abans de les cinc ja m’he llevat per fer una dutxa.

Amb puntualitat absoluta, puntualitat togolesa?, ha sortit l’autobús a les 6.30h cap a Dapaong. Perquè et situïs, Lomé està al sud, tocant el mar, i Dapaong al nord, a prop de Burkina Faso. A l’oest de Dapaong, a mitja hora de cotxe, està Tami. Unes 25 persones ens encabim dins un petit autobús –mes gran que els taxis compartits, això sí- per fer aquests 700 km que ens separen, unes 12 hores de trajecte si tot va bé. A l’autobús un blanc, moi même.

La meva companya de seient –jo m’he quedat amb mig i ella amb el seu i mig meu- una guapa togolesa, es quedarà a Sokodé, a mig camí del meu destí. Parlem poc però és molt agradable.

-----

dimarts, 23 d’abril de 2013

Mirant enrere, marxant endavant

Philomène Kolani
"Bienvenue à Tami!" m’ha dit la Philomène mentre m’abraçava. Dilluns 22 a les 20h del vespre he arribat a Tami, al nord de Togo. Philomène, monitora d’adults en aquest centre, és una vella coneguda de fa dues dècades com totes les cares que reconec d’aquí. Finalment he arribat, però com ha anat tot?


* * * * * 

diumenge, 21 d’abril de 2013

Togo, vint anys després

Aquesta nena ara té 21 anys
Estic volant cap a Togo, a la costa occidental africana. He sortit aquest matí d'abril i tornaré el proper 3 de juny. En total estaré sis setmanes treballant en un Centre de Formació Rural al nord del país, en diversos temes de cooperació al desenvolupament i amb un de molt concret relacionat amb el seguiment d'ocells.

dijous, 4 d’abril de 2013

Doraemon i els senglars

Els boscos de Gualba han conegut aquest any la cançó del Doraemon cada cop que hi ha hagut batuda de senglar. Aquesta ha estat la solució que he triat quan les excursions amb els meus fills ens han conduït a prop d'alguna d'aquestes postals de cacera: cantar a ple pulmó la cançó del màgic gat còsmic per fer-nos notar i evitar que alguna bala perduda ensopegués amb nosaltres. La casualitat ha fet que aquesta entrada, que feia dies estava preparant, hagi coincidit amb una notícia d'avui mateix sobre un senglar passejant-se pel carrer Numància de Barcelona. Pura coincidència. No vull fer una dissertació sobre la bondat o maldat de la caça, no tinc espai ni esma, només vull apuntar uns comentaris sobre certes pràctiques i alguns mals usos que he pogut observar darrerament.

dilluns, 18 de març de 2013

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute
No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

divendres, 1 de març de 2013

The Vanishing Mind (Calexico)

Fa una tarda ventosa. Deien que plouria molt però, de moment, res extraordinari per Gualba. Miro per la finestra i veig els arbres del prat bellugant-se, desmanegadament, al ritme dels bufecs del vent. La força i fredor de l'aire i la foscor dels núvols amenaçadors m'ofereixen un moment especial. El gaudeixo. 

Una música m'acompanya de fons. És The Vanishing Mind, tema que tanca el darrer treball (Algiers, 2012) del grup Calexico. Últimament no paro d'escoltar aquest disc, i alguna de les cançons els meus fills ja me la demanen al cotxe i la cantem plegats. Tots els temes són sublims. No hi trobo una escletxa on descansi algun defecte.

dimarts, 19 de febrer de 2013

Tintín arriba a Gualba

Capità Haddock, Hergé
Suposo que el meu esperit blocaire s'ha encomanat de la sequera hivernal. Potser ha nevat molt pel Pirineu però al Montseny patim una sequera que fa fredat. La veritat és que, a banda de la climatologia, aquestes darreres setmanes no han sigut cap bassa d'oli. Encara que no les hagi patit directament jo, davant les històries que he viscut a prop meu em sembla que qualsevol cosa que pugui explicar resultaria bastant frívola.

Però la vida segueix i posats a ser frívols deixa'm que m'hi posi, doucement com diuen els francesos, amb una certa dosi de protagonisme narcisista.


dilluns, 14 de gener de 2013

Let Go (Everest)

Què es pot dir d'una banda de rock que ni tan sols té entrada pròpia a la vikipèdia? Això li passa a Everest, una banda de Los Angeles que el 2008 va editar el seu primer album Ghost Notes, un excel·lent treball amb clares influències de grups com Wilco i músics com Neil Young, als qui van fer de teloners entre 2008 i 2009. Aquell primer disc va ser editat sota el segell discogràfic de Young. Ja van pel tercer i segueixen sense aparèixer per la xarxa més enllà de la seva pàgina oficial i d'alguns vídeos que es van penjant ara aquí, ara allà. Són grans musicalment, amb dues guitarres i un baix potent, a banda de la veu camaleònica de Russell Pollard (aquest sí que apareix a la viki). Camaleònica perquè el primer cop que vaig escoltar Taking on the future del primer disc, em pensava que escoltava en Neil Young, però a Raking me over the coals del darrer Ownerless (2012) em sembla sentir la veu de Jeff Tweedy dels Wilco, mentre que altres temes em recorden la d'Eddie Wedder de Pearl Jam.

divendres, 11 de gener de 2013

Tertúlies de cafè, com sempre

La tertúlia del cafè Guerbois. Édouard Manet, 1869
Feia dies que no escoltava la ràdio. Però entrat l'any, recién estrenado com diria Mafalda, vaig pensar que potser amb allò d'any nou, vida nova les emissores haurien fet un gir interessant en els seus plantejaments. I especialment en aquests espais tan seguits per l'audiència com les tertúlies del matí. En part per la força del costum, en part per la impredictibilitat de les ones donat que a casa no sintonitzo gaires emissores, vaig resoldre el dubte amb la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio -des de fa un temps MCR- del 4 de gener. Seguint la seva línia habitual Manel Fuentes dirigia la tertúlia amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, el cineasta Pere Portabella i l'arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González. Prometia interessant, encara que només fos per la bona interpretació de savi de veu reflexiva d'en Portabella. El resultat, l'avanço, va ser decebedor.

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras