dijous, 27 de setembre de 2012

Escales mecàniques o l'art d'ignorar

Al món hi ha dos tipus de persones: les que es posen a la dreta a les escales mecàniques i les que ho fan a l'esquerra.

Potser creus que simplifico massa les coses, que de classificacions se'n poden fer moltes més i molt més interessants, o fins i tot que hi ha persones que mai no han vist una escala mecànica i que per tant no es poden incloure en cap categoria. Segur que tens raó. Només es tracta d'una metàfora però crec que sí, que la manera com una persona se situa a les escales mecàniques en realitat ens diu molt de com és aquesta persona. I cada cop estic més convençut del valor d'aquesta classificació. Podria haver agafat un altre exemple, però fa molt temps que és així com ho veig.

dijous, 20 de setembre de 2012

You are my sister (Antony and the Johnsons)

De vegades les aparences enganyen i veiem el que volem veure i creiem el que volem creure. Hi ha una llegenda urbana a l'entorn d'Antony Hegarty que explica que els seus professors li deien que no tenia oïda musical i mai podria fer res de bo en el món de la música. Però Antony, cantant líder del grup Antony and the Johnsons, ha demostrat que és capaç de compondre i interpretar bona música. De forma força peculiar, sí, però bona. Amb bons violins i violoncels que acompanyen la seva veu tremolosa i el seu piano. Les aparences enganyen. Antony mateix no deixa de ser un personatge complex, un transgènere que, com diu un dels seus temes, serà dona quan sigui gran. No conec tota la seva discografia, però hi ha un disc especialment bonic, I am a bird now, de 2005, amb un grapat de bons temes. Si no recordo malament Isabel Coixet en va utilitzar algun per a una banda sonora. He elegit una cançó que trobo especialment preciosa, You are my sister, un tema gairebé de tardor. Pots veure el vídeo original, més conegut i molt ben acabat, o el que et proposo, més auster i menys acurat però possiblement cantat amb més sentiment. Com no podia ser d'altra manera, vull dedicar la cançó a l'Anna, la meva germana, i a totes les little sisters que, com fades, voleieu pel bloc. 

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dilluns, 17 de setembre de 2012

El llibre que sempre recomanaria a una dona (o a un home)

Perdre el temps és una activitat fascinant. Deixar que les hores passin i el temps flueixi a través teu, no atendre a res. Només badar. Segur que per al bon funcionament neuronal és important que existeixin aquests espais, aquests moments. M'imagino que la calor que generen els nostres pensaments s'escapa quan deixem de pensar. Un petit descans a les bateries, un posar oli als engranatges de la nostra ment i recuperar l'agilitat i la fluïdesa necessàries per seguir avançant. Malauradament, no tenim gaire interioritzada -jo entre poc i gens- la "pèrdua de temps" i li atribuïm un sentit negatiu -perdre- a una expressió que millor hauríem de batejar com "deixar passar el temps". La imatge que em suggereix tot plegat és la dels vells corsos asseguts en un banc de fusta a l'entrada del poblet a Astèrix a Còrsega...

dijous, 13 de setembre de 2012

Fotos de La Palma

He descobert una nova joguina per penjar al bloc. És aquest passe d'imatges que hi ha a la columna de l'esquerra. He pensat que li dóna una mica de vida al bloc a banda que és una bona forma de penjar fotos, si més no durant uns dies. Pots veure les fotografies directament a la petita pantalla, on surten de forma aleatòria, o clicant al damunt i anar-te'n a l'album de Picasa, on estan ordenades cronològicament.  

He penjat una selecció de les que hem fet aquest estiu a l'illa de La Palma on sí, tot és molt tranquil. La guia que llegíem deia que a l'illa no hi ha cap discoteca. Tampoc pots circular a més de 90 km/h. Però això sí, pots caminar tot el que vulguis: té més de 1.000 km de senders senyalitzats per selva, platges i volcans! Tranquil·la i atractiva. La "isla bonita".

dimecres, 12 de setembre de 2012

Love the one you're with (Crosby, Stills & Nash)

Els Crosby's. Així és com els coneixia a casa quan els escoltava a la meva adolescència, altre cop gràcies al meu germà. David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash (CSN o CSN&Y segons si s'afegia o no Neil Young) van formar un grup de folk-rock molt potent als setanta, amb una compenetració de veus i harmonies, i arrenjaments musicals innovadors. Tots tres venien de formacions diferents però es van unir per fer un projecte comú que va donar lloc, el 1969, al seu primer album. A partir d'aquí una dècada esplèndida. Després, però, com els passa a molts cantants, polítics i futbolistes, no es van saber retirar a temps i van envellir amb un polsim de decadència a les espatlles. CSN -o CSN&Y- només s'han anat retrobant puntualment per oferir algun nou disc als seus fans, o cançons pròpies revisionades, però sense la vitalitat dels primers anys, fent aquestes ressurreccions lamentables del tipus junts deu anys després, però sense haver fet res enmig. Només una forma de treure una mica més de pasta, a veure si la vaca segueix donant llet. Però això no desmereix el que van suposar en aquella dècada meravellosa. Love the one you're with, de 1970, és d'Stephen Stills, del seu album homònim en solitari, que es va convertir en un gran èxit. CSN&Y la van interpretar el mateix any i es pot trobar al seu disc en directe 4 Way Street. A banda de portar-me molts records d'adolescència és un dels temes més marxosos que té la banda i que a molts ens pot anar bé per arrencar aquest curs escolar que tot just comença.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Guanxes, hutus i tutsis

L'any 1447, un vaixell de soldats espanyols va desembarcar a l'illa canària de La Palma, la que esdevindria poc després l'últim punt de proveïment d'aigua potable abans de fer la travessa transoceànica i, junt amb Tenerife, la darrera illa sotmesa al domini espanyol. Sota les ordres de Guillén de Peraza, 200 soldats van entrar pel que s'acabaria anomenant -en coherència amb els fets que es viurien- Barranco de las Angustias, on tots els soldats, excepte sis, hi van perdre la vida sota el pes de les pedres i la duresa de les llances dels antics pobladors guanxes. Cinc segles i mig més tard la situació està molt més calmada...

divendres, 7 de setembre de 2012

"No tens cap text que parli de l'amor?", anònim dixit

El passat 14 d'agost vaig rebre un comentari anònim d'algú que, amb els dies, vaig saber que es diu Mar. Em va fer molta il·lusió perquè diu que segueix el meu bloc, després d'arribar-hi per atzar, i sembla que li agrada el que escric tot i que de vegades creu que sóc massa radical. Aquesta admiradora de Becquer, persona que intueixo de gran sensibilitat, em va llençar una pregunta la resposta de la qual és l'objecte d'aquesta entrada: "no tens cap text que parli de l'amor?". Em va semblar que no podia donar una resposta ràpida al tema i em vaig comprometre a fer una nota, més que un comentari, però la veritat és que m'ha resultat força difícil i dubto que satisfaci gaire les teves expectatives, Mar. 

En tot cas, la pregunta ha estat rebotant entre les meves escasses neurones, passant d'una a una altra en caòtic moviment durant els dies posteriors al teu comentari -tot just començades les meves vacances- intentant cercar una resposta adient. I no l'he trobada. O millor dit, crec que hi ha vàries respostes possibles, però em semblen totes força incompletes i confuses.

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras