divendres, 31 d’agost de 2012

Secret World (Peter Gabriel)

Quan un es belluga de la foto no agrada i és que som força més conservadors del que creiem. Quan fas una cosa diferent de la imatge que la gent té de tu, només els qui t'aprecien o t'estimen entenen que allò és la teva vida i que tens dret a viure-la com millor creguis. Però per a la majoria, que surtis de la foto on t'havien encasellat, no agrada. El mateix passa amb la música i els artistes. Quan Bob Dylan va agafar la guitarra elèctrica molts el van tatxar de traïdor a les arrels folk, i el mateix li va passar a Lluís Llach -salvant les distàncies- quan se li va ocórrer fer Astres. Costa acceptar que la gent evolucionem i que busquem la millor manera de sentir-nos i expressar-nos a cada moment. Peter Gabriel és un d'aquests autors. La seva música va evolucionar des de Genesis, on compartia coliderat amb Phil Colins, al Peter Gabriel que encara es belluga actualment pels escenaris, fent un espectacle complert, proper al públic i innovador a cada volta més. Però segueix havent-hi gent que no accepta aquests canvis i, segon alguns, ara és comercial no com abans que era trencador. He gaudit dues vegades dels concerts d'aquest Peter Gabriel nou i he de dir que totes dues vegades m'he sentit sorprès per la seva força i dinamisme. El tema del vídeo és Secret World, del disc Us de 1992, però en la versió en directe de la seva gira de 2003.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 24 d’agost de 2012

Aicha (Cheb Khaled)

Fa uns quants anys vaig conèixer la música raïd, aquest gènere musical d'origen algerià que el fonamentalisme islàmic va atacar per tractar sobre temes perillosos, com l'alcohol o les dones. I ho va fer fins a les darreres conseqüencies durant els vuitanta obligant molts cantants de segona fornada, els anomenats chebs (joves), a emigrar cap a Europa, perseguits de mort. Segurament per ser més comercials, la meva primera trobada amb aquesta música va ser amb els cantautors Cheb Mami, Rachid Taha i Khaled. Aquest darrer vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en directe a Barcelona i vaig gaudir molt amb la seva música i la seva alegria contagiosa. Sempre m'ha creat certa paradoxa aquest tipus de música i aquests músics, perquè tenen molt a veure amb formes de cantar pròpies de terres del sud de l'estat espanyol, sovint rebutjades des de casa nostra -considerades paxanga- mentre que generen simpaties quan vénen del nord d'Àfrica, possiblement per una combinació de prejudici i snobisme. En tot cas, i sigui com sigui, benvinguda va ser per a mi la troballa del gran Khaled, del qual avui et proposo un dels seus temes més coneguts, Aïcha, publicat a l'album Shara de 1996. La cançó va ser escrita pel cantautor francès Jean-Jacques Goldman per a Khaled, i amb ella, autor i cantant, reivindiquen la igualtat entre dones i homes, un tema força menystingut a la societat algeriana d'on Khaled és originari.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 17 d’agost de 2012

Estúpidament incorrecte

"No sé si cortarme las venas o dejármelas crecer". Fa uns quants anys vaig sentir aquesta frase en boca d'un bon amic i des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia per ocurrent. Trobo que és una forma força elegant de dir que ja n'estàs fart, amb un toc de desesperació disfressat sota una bona dosi de surrealisme.

A començament d'estiu escrivia una carta sobre la manca d'una visió sostenible a les tertúlies d'El matí de Catalunya Ràdio. La majoria dels tertulians d'aquest i d'altres programes similars tenen una visió del món economicista -i a més neoclàssica i neoliberal- poc o gens social i molt menys ambiental. La sostenibilitat categoritzada com a forma de viure, única forma possible d'estar en el món en els anys venidors, té poc espai als mitjans de comunicació, i quan els té, pren la dimensió d'apèndix o de simple anècdota. 

La mala sort em va jugar una mala passada el passat 24 de juliol, quan vaig sintonitzar l'emissora catalana just en el moment en què començava el programa Políticament incorrecte. Es tracta d'un programa d'El matí de Catalunya Ràdio d'estiu que, segons es desprèn de la pròpia web de l'emissora, "reflexiona sobre qüestions comunes des d'una òptica original i políticament incorrecta". Pel que sembla és un tal professor Jordi Llovet l'expert que fa aquestes reflexions políticament incorrectes, i pel que sembla també, el professor repeteix un any més en aquesta tasca.

dimarts, 7 d’agost de 2012

You're the one that I want (Angus & Julia Stone)

De vegades et trobes amb petites sorpreses. Versionar cançons d'altres s'ha fet sempre. Fins i tot hi ha cantautors, com Bob Dylan, que es versionen a ells mateixos. Molts cantants agafen cançons d'altres autors, la majoria de cops ben conegudes, i en fan la seva interpretació. Alguns no les versionen, senzillament intenten imitar l'original de la millor manera; altres hi aporten tant de collita pròpia que pot no reconèixer-se o fins i tot arribar a superar l'original. Darrerament, o això és el que crec, estan apareixent versions molt interessants perquè, prenent el model original, el despullen, li treuen tot el que té de superflu o, si vols, que no és necessari per conèixer l'esquelet o l'ànima de la cançó. I així, nua, la cançó es mostra en la seva essència. Tot i que hi ha molts millors exemples, aquí et suggereixo la revisió d'un clàssic del musical Grease. La versió de You're the one that I want pertany a dos germans australians, l'Angus i la Julia Stone, que són capaços de recuperar un tema dels setanta de manera molt suggerent. Van editar la cançó el 2010 a Big Jet Plane. Ara fa un any vam gosar interpretar-la en un directe a Gualba, acompanyats d'una veu femenina a qui li dedico aquest vídeo.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras