dimecres, 27 de juny de 2012

Sóc un fanàtic!

Mai no m'he considerat un fanàtic però potser és que no ho tenia ben entès. A veure, si m'aclareixo. Jo no en sé gaire de temes lingüístics ni filosòfics, i espero que em disculpis si faig una incorrecció i que em rectifiquis si ho creus convenient, però m'agradaria expressar la meva opinió utilitzant algunes de les eines que són pròpies d'aquestes matèries.

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula fanàtic -importada del francès però d'origen llatí quan inicalment volia dir inspirat o ple d'entusiasme-, adjectiva algú que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. Per la seva banda, la Real Academia Española té dues accepcions sobre la paraula fanático, a saber: que defiende con tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobre todo religiosas o políticas, i una segona, aparentment més suau, que el defineix com a preocupado o entusiasmado ciegamente por algo. Aquestes accepcions, més extremades que l'original llatina, s'han incorporat a la parla quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, i formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Així, qui més qui menys entén el mateix, i possiblement genera una imatge similar, quan sent a parlar de fanatisme islàmic o jueu o de certs grups occidentals associats, per exemple, a l'administració de George W. Bush.

He de confessar que no m'he sentit, ni ara ni abans, gens fanàtic de res. Ni tan sols en la seva accepció d'entusiasta per alguna cosa com ara la música. És clar que tinc les meves preferències però d'aquí a sentir-me un fanàtic...

divendres, 22 de juny de 2012

Cap a la bombolla global

Tinc un conegut, diguem-li Astrid, que de vegades em parla del seu passat hippy, quan corria davant dels grisos i en contra del sistema. Era l'època del franquisme i del maig del 68 i allò s'esqueia. Però un dia Astrid es va fer gran -ara s'acosta als seixanta- i va decidir, segons m'explica, deixar les utopies per posar-se al costat guanyador. Així que es va convertir en promotor immobiliari i especulador ocasional, o potser era a l'inrevés. Pels cotxes amb què es belluga i pel que he conegut a partir de les nostres converses, on faig el fals paper gairebé d'admirador seu, puc afirmar que per les mans d'Astrid passen molts diners. Moltíssims diners. Crec que és la persona més rica que conec personalment. Un bon dia, la crisi va començar a treure el nas. Astrid, que no té un pèl de tonto, s'ho va ensumar ràpidament. Va vendre unes quantes propietats i se'n va anar al sud de França a seguir amb la seva feina de promotor (i especulador) immobiliari. El sud de França, o sigui, la cara nord dels Pirineus, ens pot semblar que deu estar tot explotat per la seva similitud amb els Pirineus catalans que coneixem, ple de segones residències com veiem a la Cerdanya o a la Vall d'Aran. Però no és ben bé així: per a la majoria de francesos el sud de França és la part cutre del país, i si volen muntanya i paisatges bucòlics, o practicar l'esquí, prefereixen mirar cap als Alps abans que els Pirineus. Així que el sud no és la part més valorada. Sòls econòmics, facilitats financeres, demanda de segones residències per part de compradors catalans o espanyols per utilitzar una o dues setmanes l'any... un bon negoci, sens dubte. Segons Astrid m'explicava, hi va haver vàries empreses espanyoles i catalanes que van tirar cap a terrers gales, traslladant amb elles la bombolla immobiliària. I a costa de malmetre el territori, és clar, com bé coneixem d'aquest costat del Pirineu. Darrerament, Astrid em parla dels seus viatges cap al Marroc, el nou paradís on situa les seves empreses, on té equips de gent treballant per explotar la vaca marroquina que li ofereix majors beneficis que les ja explotades valls franceses. Els preus de la vivenda a ciutats com Rabat, s'han disparat amb aquesta nova bombolla que es desplaça per terres africanes, al mateix ritme que ho fa el deteriorament ambiental, la pobresa i l'explotació social.

dijous, 21 de juny de 2012

Poems, prayers and promises (John Denver)

En la meva formació com a mediocre guitarra gairebé autodidacta, hi ha tres influències que em van acompanyar en les meves primeres etapes de final dels setanta i començament dels vuitanta. Hi ha altres trets típics de la meva forma de guitarrejar que he incorporat anys després a partir d'altres guitarristes, però d'aquests tres de la meva adolescència en guardo un bon record per les hores que em van acompanyar i uns quants vinils ben gastats. Es tracta de Miguel Ríos, amb el directe Rock&Ríos de 1982; el grup osonenc Esquirols, amb un guitarra espectacular tant per la definició com per la diversitat d'estils, Joan Crosas (sí, sí, l'actor); i John Denver, del qual en aquell temps jo tenia mitja dotzena de discos que anava escoltant una vegada i una altra i que, a l'intentar reproduir amb la meva guitarra, em van servir per aprendre unes quantes eines de la música folk i country que després han romàs amb mi. A banda d'en Ríos, els altres dos són classificats sovint com a xirucaires o kumbaies, quan no directament com a nyonyos. Potser sí, però formen part del meu passat i els hi estic molt agraït. El tema de John Denver, Poems, prayers and promises pertany a l'album homònim de 1971, i és una bona mostra de la poesia, la veu i la forma de tocar la guitarra del cantant.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 15 de juny de 2012

Petita nota sobre cançons per sentir i escoltar

No sé si t'has fixat però he introduït un parell d'apartats nous al meu bloc, estretament interrelacionats, a la columna de l'esquerra. L'un es titola Cançó del dia... o del mes i l'altre Cançons per sentir i escoltar. Això remet a una primera versió del bloc en què volia tenir un apartat fix de música però que després no vaig saber gestionar. Com que igualment vull compartir amb tu algunes músiques i autors he pensat fer aquests espais. En el primer penjaré de tant en tant un tema, de fet un vídeo del YouTube. A YouTube no sempre trobes el que busques però deu n'hi do, tot i que de vegades porten publicitat associada que has d'esperar que acabi per veure el vídeo. A mesura que posi nous temes els antics aniran a passar al segon apartat que servirà de magatzem o biblioteca al qual es podrà accedir directament clicant a la columna. Quan es faci més gran buscaré la millor forma d'organitzar-ho tot. 
Els vídeos que t'enllaçaré aquí són de cançons i músiques o cantants que a mi m'han cridat especialment l'atenció per alguna raó o altre i que han entrat a formar part més gran o més petita de la meva forma de veure, entendre o sentir el món. I les vull compartir amb tu. Suposo que quan un diu que li agrada tal o qual cançó està expressant part dels seus sentiments. Si tu ho vols, sempre pots escoltar aquesta música o sentir aquests sentiments o altres que et suggereixi. De vegades no són els millors temes de l'autor els que he escollit, ni els més coneguts, però, ja ho sabem, les vivències, els paisatges, les olors... associats a una música fan que li donem un valor especial per davant d'altres. I és curiós veure com queden retingudes dins nostre amb la mateixa intensitat que abans sobrevivint el pas dels anys.
De moment tot està a les beceroles, només hi ha dues cançons penjades però en tinc moltes més en el meu magatzem. Només és qüestió d'anar-les donant sortida i crec que una per setmana pot ser prou adequat. Però si creus que és un ritme massa lent o massa ràpid fes-m'ho saber; i si els enllaços no funcionen també. Que vagi de gust!

dijous, 7 de juny de 2012

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

dilluns, 4 de juny de 2012

Un SOCC diferent...

Balquer, estival arribat fa poc
Fa ja massa dies que no escric al bloc i tinc pensades diferents coses, però vaig una mica collat de temps aquest mes. Tot i això m'agradaria presentar-te aquesta petita nota a l'espera que acabi redactant una altra cosa: com ja et vaig comentar fa uns dies aquest any estic duent a terme més itineraris de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) i si fa unes setmanes t'ensenyava algunes fotos de neu, malgrat la primavera avançada, a l'itinerari de Llessui, al costat de les primeres espècies estivals nouvingudes, avui et volia mostrar el contrast entre els dos nous itineraris, un de muntanya mitjana, Peramea-Montcortés amb les espècies estivals ja instal·lades, i un altre d'alta muntanya, el de Pla al Port de Boet, encara amarat de neu. Tots dos itineraris es troben al Pallars Sobirà... un nou exemple de la diversitat d'ambients del nostre país, tot i no estar gaire allunyats geogràficament.

Estany de Montcortés, becaina a tocar d'aigua
Bosqueta vulgar, com el balquer, acabada d'arribar
Vista des del Port de Boet (2.500m). A l'esquena França. La veritat, no esperava trobar neu.
Pulsatil·la pirinenca (gentilesa de la Núria)
Vaig comptar un grup de 23 isards...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras