divendres, 30 de desembre de 2011

Solidaritat i altruisme? No, gràcies

El 30 de novembre d’aquest any que s'acaba va tenir lloc al centre de Barcelona la segona Shopping Night, una nit en què les botigues de Passeig de Gràcia i rodalies van romandre obertes fins l’una de la matinada amb l’objectiu d’incrementar les ventes. Les previsions deien que se superarien els 10.000 visitants i els 400.000 euros de negoci.
Altra vegada apareix aquest discurs recurrent del consum com a l’eina que ens ha de fer sortir de la crisi a la que, recordem-ho, el propi consum i sobreconsum ‒i l’endeutament consegüent públic i privat‒ ens han abocat. I tot fonamentat en la idea repetida fins a l’infinit de què a més consum més felicitat, malgrat els milers de veus que alerten des de fa dècades sobre la fal·làcia d’aquesta afirmació. Un consum que exposa a l’exterior algunes de les nostres pitjors mancances com l’egoïsme, l’enveja o l’individualisme. 

dilluns, 19 de desembre de 2011

September when it comes (Rosanne i Johnny Cash)

Rosanne Cash, filla de Johnny Cash, va publicar aquesta cançó a l'album Rules of Travel, de l'any 2003. Quan el marit de Rosanne va llegir la lletra, li va dir que l'havia de cantar amb el seu pare ja que en ella es resumia la vida del cantant. September when it comes va ser l'última cançó que van gravar junts.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Punset, Buenafuente i la síndrome Vilarasau

L’altre dia vaig estar veient "Les coses de la vida", un programa de la tele que, en dues sessions, havia de fer un repàs de coses interessants sobre la vida, en forma de xerrada informal i distesa entre el presentador i humorista Andreu Buenafuente i l’economista i divulgador científic Eduard Punset.
D’entrada, ja és curiós que un divulgador científic sigui conegut pel gran públic, un fet que només coneixia d’alguns científics com Carl Sagan o Stephen Jay Gould de l'altra banda de l’Atlàntic. En Punset fins i tot té la seva rèplica a Polònia, cosa que l’eleva a un estadi molt particular. És un home intel·ligent, que combina la gràcia de parlar amb tres idiomes a la vegada (un punt a favor del trilingüisme) amb una bonhomia que deixa transpirar per tots els porus de la pell. I en Buenafuente, ja ho sabem, un gran humorista que no ha perdut l’encant amb els anys, amb aquest humor intel·ligent i gens barruer, collita reservada a uns pocs elegits. S’albirava una bona vesprada.
En el primer programa em vaig adormir. No és que m’avorrís, és que anava molt petat.
El segon programa el vaig veure gairebé sencer. M’acabava de despertar en el sofà després de seguir un tros d’una particular pel·lícula amb el Tim Robbins com a protagonista. Abans de tancar la tele vaig fer zapping i em va sortir la parella en qüestió. M’hi vaig posar amb molt d’interès. No em vaig avorrir ni adormir. Vaig estar esperant fins el final a veure si deien alguna cosa d’interessant, però em vaig sentir absolutament decebut. Ja dic que no em vaig avorrir: el presentador té la seva gràcia particular i el savi contesta amb aquella melodia on mans i veu s’acoblen a la perfecció. Però no vaig sentir res d’interessant, de debò. Els temes començaven i es tallaven a mig fer, perquè evidentment estava pensat com a programa per a la gran audiència i no es podia (o no s’havia) d’aprofundir en res. L’audiència mana. El share. Llàstima que això passi també a les televisions públiques finançades, en part, amb els nostres impostos.
El que sí que em va venir al cap és que havent-hi tants aturats en el nostre país, molts d’ells altament qualificats, sempre acabin sortint els mateixos personatges per televisió, ràdio i diaris. Constantment ens els trobem en els diferents mitjans. Són individus que més que probablement tenen la vida solucionada, però que abans de donar oportunitats a noves veus o firmes, que podrien aportar saba nova, segueixen pluriempleant-se en diferents espais (molts d’ells públics) on van repetint els mateixos discursos una vegada i una altra. L’audiència mana. Així, podem veure un Ferran Adrià parlant en programes de futbol (i no precisament sobre les dietes dels futbolistes), ferrusoles i mascós divagant sobre qualsevol cosa (com ara l’olor que fan els homes) en emissores de ràdio, gavaldàs explicant les sensacions de tenir un fill (com si fos l’únic en el món que n’ha tingut un), o tertulians que van saltant entre cadenes radiofòniques o entre programes d’una mateixa cadena. Surten per la tele, participen en espais radiofònics, escriuen columnes, fan anuncis, i fins i tot publiquen algun llibre per sant Jordi. No dic que no tinguin gràcia, no, de fet hi ha gent que els acaba considerant la seva família, qui sap si per manca d’atenció de la pròpia. Però pensava que potser fora bo que repartíssim els escassos recursos econòmics i de promoció social entre més gent i no repetir ad nauseam “les mateixes cares i els mateixos nassos” tal com es queixava Peter Ustinov fent de Neró a Quo Vadis?.
És el que anomeno com a síndrome Vilarasau.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Les pel·lícules també ens descriuen...

Seguint amb la dinàmica iniciada en un escrit anterior sobre la relació que s’estableix entre les nostres preferències literàries i la nostra pròpia vida, em pregunto fins a quin punt existeix també una sintonia entre les meves pel·lícules preferides, aquelles que m’han marcat en moments determinats o de manera indefinida, i si reflecteixen d’igual manera la meva forma de pensar i veure el món. Així que, igual que vaig fer amb els llibres, torno a mirar el meu perfil del facebook. D’entrada, he de dir que quan vaig fer el llistat no vaig pensar en quina relació s’establia entre les diferents pel·lícules. Senzillament, posava tal o qual pel·lícula perquè, com em va passar al llistar els llibres, eren, entre les que m’agraden, les que em venien al cap en aquell moment.
Però ara sé que el que de debò em fascina en les pel·lícules és el mostrari de possibilitats de canvi que ofereix la vida a aquells que s’oposen a la rigidesa estàtica tal i com ens l’han venuda. A la nostra societat occidental, des de petits se’ns ha educat en la idea que la vida segueix un procés lineal que tots hem de respectar i seguir sense plantejar-nos gaire canvis més enllà d’elements estètics, i, sovint, ni tan sols aquests. Així, néixer, estudiar, treballar (si pot ser una única feina per a tota la vida), casar-se, tenir una casa, fills, jubilar-se, cuidar els néts i morir-se seria, seguint la normalitat, l’ordre lògic sobre el que es manté la nostra societat. En cap cas no es planteja la vida com a sistemes circulars com sí succeeix en altres cosmovisions pròpies, per exemple, de moltes tradicions africanes.
Les pel·lícules que vaig seleccionar mostren personatges trencadors amb aquesta lògica dominant: des de la clàssica Lawrence d’Aràbia de David Lean, a la més recent La vida dels altres de Florian Henckel von Donnersmarck; o bé històries circulars, com a Pulp Fiction de Quentin Tarantino) que s’allunyen de la linealitat cartesiana i newtoniana tan influent als àmbits socioeconòmics de les societats del tres darrers segles; o personatges que malgrat la seva maduresa, si més no pel que fa als anys viscuts, són capaços d’aturar-se, repensar el seu món i la seva realitat quotidiana i reinterpretar-se, amb més o menys eficàcia, en una nova forma de viure, amb independència de si el canvi va ser un procés totalment lliure o motivat per factors externs, casuals o no. En aquesta llista s’inclouen la resta de pel·lícules que descric al meu perfil: Another Woman de Woody Allen, Le Goût des autres d’Agnès Jaoui, Lost in Translation de Sofia Coppola, Los lunes al sol de Fernando León de Aranoa, Philadelphia de Jonathan Demme, i Paris,Texas de Wim Wenders.
En totes elles, grans actors són capaços de traslladar a l’espectador, si més no a mi, uns models, a manera d’antics sants d’altar, de bogeria trencadora i necessària per resetejar les nostres vides, enfangades dins la immobilitzadora quotidianitat. La genialitat de Peter O’Toole el permet interpretar el desafiament fins a la bogeria d’un Lawrence que acaba trencant amb la lògica del propi exèrcit britànic, en la lluita pel seu ideal. John Travolta ressuscita després d’anys d’estancament amb el seu retorn a les ordres de Tarantino demostrant, i no només en el seu personatge, aquesta capacitat regeneradora humana. Javier Barden, Luis Tosar i Tom Hanks s’estavellen impotents contra la cruesa de l’exclusió social, malgrat intentar emergir-hi; Bill Murray, des de l’altra banda del burlador, s’enfronta fastiguejat a la mort que acompanya l’èxit; Ulrich Mühe descobreix que hi ha vides rere les converses; Harry Dean Stanton intenta recuperar el passat perdut i no viscut amb el seu fill; i Jean-Pierre Bacri veu com la voluntat d’acostar móns irreconciliables no és possible si no hi ha ruptura. Tots ells apropen històries, moltes d’elles poc identificables amb la majoria de nosaltres, a la realitat vital del propi espectador en esdevenir personatges emocionalment colpidors, paper que excel·leix Gena Rowlands en la gran pel·lícula de Woody Allen, i que s’ha convertit en part indispensable del meu credo.
Novament identifico, doncs, aquest paral·lelisme, aquesta comunió entre les pel·lícules citades i la meva existència, pel·lícules que descriuen les meves inquietuds millor que no ho fan les meves paraules. Et passa alguna cosa semblant?
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras