dimecres, 30 de novembre de 2011

La casa russa

No poques vegades he sentit a parlar de la Mallorca ocupada per estrangers o de la Calella alemanya, fent referència a la població vinguda de més amunt dels Pirineus que s'ha anat instal·lant en aquests territoris. I normalment n'he sentit a parlar malament, i principalment als autòctons, per allò que suposa de pèrdua de la identitat catalana amb l'aparició, entre altres, d'establiments, locals i emissores on només es parla en les llengües dels seus països d'origen. Fins i tot s'ha anomenat l'illa balear com el Land 17, com si fos un estat alemany més. Sempre he pensat que en tot cas són els autòctons els que acaben venent el seu territori per obtenir un benefici econòmic ràpid, talment com passa en altres territoris on la població local es queixa de les incomoditats i la pèrdua de qualitat de vida en zones, fins ara poc poblades, que han viscut aquesta felera de venda de sòl, veient com aquest es revaloritzava a l'esdevenir urbanitzable. Alemanys i britànics a ses illes, ara els toca el torn als russos i als rètols en ciríl·lic a la costa catalana.
A l'apartat Viure del diari La Vanguardia del passat 27 d'octubre es destacava el fet que molts russos estan comprant segones residències, o fins i tot primeres, a la costa catalana. Pocs dies abans, Enric Lacalle, president del Barcelona Meeting Point, saló immobiliari internacional que celebrava la 15ª edició del 19 al 23 del mateix mes, era entrevistat a Catalunya Ràdio. Segons Lacalle, el Maresme, la Costa Daurada i la Costa Brava són els principals llocs on els russos compren cases. "Sort d'ells" deia Lacalle que li comentava un botiguer, perquè "els russos són consumidors", afegia.
El mateix diari afirmava que "encara és massa aviat per saber si aquest fenomen, vist ara com una benedicció, pot arribar a convertir-se en massiu, amb el risc de transformar l'entorn i produir a la pràctica una russificació del litoral català". Immobiliàries, botigues de roba o joieries de Salou, Cambrils o Lloret, estan contractant russos per poder atendre millor la seva clientela, afegeix el diari. Per la seva banda, l'ajuntament de Salou busca inversors russos per construir un port esportiu de luxe.
No tinc especial problema en què la gent es bellugui d'un lloc a un altre i que s'instal·li a viure allà on vulgui. Tots tenim un passat, proper o llunyà, en un altre territori. Per mi, que no hi hagi barreres ja m'està bé. Però vull fer dues observacions: la primera té a veure amb la identificació que l'article i l'entrevista fan entre l'activitat immobiliària i la salvació a la crisi del sector. Estem en crisi, ho sabem, però no és possible pensar que en sortirem utilitzant les mateixes eines que la van provocar, ja sigui per la via immobiliària ja sigui per la via financera, ambdues ben relacionades.
La segona ja està mig comentada: que cap dels que ara ha venut o ha permès vendre terrenys, cases o negocis no es queixi després de les incomoditats de viure envoltat d'una població culturalment molt diferent a la nostra i vulgui culpabilitzar els nouvinguts. Que ningú no s'esglaï si d'aquí uns anys els topònims Salou o Lloret acaben esdevenint Салоу o Льорет. Sempre podran dir que els van ajudar en els moments més durs de la crisi.

divendres, 25 de novembre de 2011

"Tant me fa on"

No sé si mai no va existir una època en què les persones deien el que en realitat pensaven, especialment en l'àmbit públic. El que sí sé és que actualment vivim una època en què s'han de dir les coses de forma políticament correcta. Així, el que ara esdevé notícia és que algú digui, o faci, una incorrecció política malgrat que sigui el que veritablement està pensant. D'aquí que trobem divertides -bé, divertides per a l'espectador o lector, poc o gens per als botxins i les seves víctimes- aquelles situacions en què un determinat personatge públic és sorprès amb un micròfon obert dient el que realment pensa: des del "¡Manda huevos!" de l'aleshores president del Congrés, Federico Trillo, al "vaya coñazo que les he soltado" d'Aznar en acabar un discurs de mitja hora com a president de torn de la UE (20 de març de 2002), expressió repetida pel seu successor Rajoy, en conversa íntima amb Arenas, el dia abans de la desfilada de les forces armades de 2008 "Mañana tengo un coñazo de desfile". (Ja em perdonareu que tots siguin del PP però és que ho tenia més a mà).
La darrera pífia més sonada és més internacional, més acord amb els temps globalitzats que corren. Va tenir lloc durant la cimera del G-20 celebrada a Cannes a principi de novembre d'aquest any. En referència al primer ministre israelià Netanyahu, Sarkozy li diu a Obama: "No el puc ni veure, és un mentider." I el president estatunidenc li respon "Tu estaràs fart, però jo l'he de tractar cada dia!" Sí, sens dubte les expressions políticament incorrectes ens fan riure, almenys en situacions com les comentades en què el protagonista de la pífia no s'adona del seu error, si més no, immediatament.
A El Periódico del 9 de novembre, el periodista Antonio Baquero entrevistava el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, l'intendent major Evelio Vázquez. A la pregunta sobre com pensava lluitar contra el furt a la ciutat comtal, Vázquez responia: "Volem posar-ho cada vegada més difícil als multireincidents. Al metro no els deixarem. A dalt, no els deixarem. I anirem on siguin. L'objectiu: que els carteristes se'n vagin; tant me fa on." I per si no havia quedat clar del tot i algú pogués allotjar encara algun dubte afegia: "Quan van baixar els robatoris al metro em van preguntar si els lladres havien marxat a la costa. No ho sé. El que m'importa és que no siguin aquí."
Al meu entendre, es tracta d'una resposta políticament incorrecta, tot i que, a diferència del que succeeix amb les pífies a micròfon obert, el cap de la Guàrdia Urbana no se n'amaga. Se suposa que diu realment el que pensa, i això, vistes les coses, sí que em sembla noticiable. Evidentment, el senyor Vázquez ha de respondre davant dels seus superiors, en el seu cas l'alcalde Xavier Trias, i ell sabrà les ordres que ha rebut. Però quan miro el fons del que diu (i pensa, suposo) no deixa de sorprendre'm que tant se li en doni on vagin a parar els carteristes que fan fora del metro. O potser no me n'hauria de sorprendre ja que, de fet, es tracta d'una més de les deslocalitzacions a les que estem acostumats en l'àmbit econòmic i que, per extensió, s'han traslladat als àmbits social i ambiental, externalitzant els aspectes negatius que comporten determinades activitats. Not in my backyard, o sigui, no en el meu pati. Traiem d'un lloc una activitat que ens molesta i la posem lluny, fora del nostre territori. No deixa de ser una visió molt reduccionista del món que habitem. Tenim exemples molt locals per regalar: des de la fugida de fàbriques de la Barcelona quasi-olímpica de principi dels noranta cap als vallesos, fins al desplaçament de prostitutes coincidint amb determinats esdeveniments a la capital catalana. Fins i tot es va voler deslocalitzar la tradicional celebració de les victòries blaugranes traient-la de Canaletes!
I també exemples internacionals: quan un es passeja pels Països Baixos, veu camps de tulipes, un dels productes d'exportació característics d'aquest país. Però en realitat, no hi ha prou camps com per fer-ne una ensenya nacional d'aquesta planta de flors tan preudades. Ni el clima hi acompanya. La solució és enviar bulbs de tulipes a Colòmbia. Un cop crescudes, les tulipes retornen als aparadors holandesos per ser venudes. Colòmbia es queda, a canvi, amb la terra destrossada, els salaris baixos, l'aigua enverinada, els recursos hídrics esgotats i els pesticides, que fan emmalaltir els treballadors. Not in my backyard.
Tot plegat un trist espectacle, una visió pobra, limitada i incoherent amb la realitat de l'únic planeta que tenim com a casa comuna. ¡Manda huevos!

dimecres, 23 de novembre de 2011

Afegitó a la nota anterior...


Aquest dilluns 21, el Govern català ha aprovat per decret llei, emanat de la llei òmnibus, una de les mesures de què feia esment la nota anterior, la d'autoritzar la caça d'ocells de la família dels fringíl·lids. Concretament, el decret permet la captura de 60.000 ocells entre caderneres, verdums, passerells i pinsans. I considera que “és una mesura que cal adoptar amb urgència per tal que l'activitat ocellaire, de reconeguda tradició a Catalunya, pugui tenir continuïtat”. Fem país!

dilluns, 21 de novembre de 2011

El CADS i la llei òmnibus

El passat 7 d'octubre, el diari digital Ecodiari es feia ressò de l'acomiadament de Ramon Arribas, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). En l'època que ens toca viure, temps de retallades, l'acomiadament d'algú no és en si mateix una notícia, fins i tot si l'acomiadat treballava en un organisme dependent de l'administració. Però en el cas que ens ocupa, la finiquitació del senyor Arribas no respon a una qüestió  pressupostària amb què ens té acostumats l'actual govern català, ja que al director sortint se'l substitueix per un de nou. Es tracta més aviat de la resposta, com assenyala el mateix diari, a les manifestacions expressades en diversos documents del CADS, signats pel seu director, que posen en qüestió alguns punts de l'avantprojecte de llei de simplificació, agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica, més conegut com a llei òmnibus, presentat pel govern de CIU.
El CADS va ser creat l'any 1998 per assessorar el govern de la Generalitat i promoure la participació en l'àmbit de les polítiques i actuacions amb incidència sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible. Doncs bé, en els darrers tres informes del CADS, aquest organisme havia expressat un seguit de recomanacions sobre les centrals nuclears després de l'accident a Fukushima (CADS 1/2011), i unes quantes consideracions a la llei òmnibus (CADS 2/2011 i CADS 3/2011).
Aquestes consideracions qüestionen, entre d'altres, la supervivència de les centrals nuclears a Catalunya; que amb la nova llei hi hagi un seguit d'activitats que ara no requeriran d'una declaració d'impacte ambiental ni les centrals hidroelèctriques cap informe de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA); que es permeti la circulació motoritzada per camins de menys de quatre metres d'amplada, fins i tot per espais naturals protegits; així com la reducció de la participació pública en la gestió de l'aigua; la desprotecció d'espècies d'ocells com el pinsà, la cadernera, el verdum o el passerell; o la reducció de la fase d'informació pública, fase que, segons els mateixos informes del CADS "és important per tal de millorar la transparència i la participació de tots els ciutadans en general, i els agents socials en particular, en les polítiques públiques".
És a dir, que amb la llei òmnibus es vol legalitzar una desprotecció del medi ambient després dels petits però significatius avenços que s'han aconseguit, i retornar a la insensibilització ambiental i a la reducció de la democràcia participativa. I tot en nom de la reestructuració administrativa i la promoció econòmica.
Les retallades dels darrers mesos afecten, doncs, l'àmbit social, especialment l'educació i la sanitat, però també la participació ciutadana i la sostenibilitat, que es consideren obstacles per al desenvolupament econòmic. En el cas de la segona, només cal recordar que el passat més de març, quan entrava en vigor la limitació de velocitat als 110km/h per una tema d'estalvi energètic, el conseller d'interior, Felip Puig, que feia un mes havia eliminat la zona 80 establerta pel govern anterior, va criticar la mesura i manifestava el seu desig d'incrementar la velocitat a 130km/h argüint criteris de desenvolupament econòmic. I ja se sap que, quan hi ha enfrontament entre economia i medi ambient, guanya el primer.
Em van presentar una vegada en Ramon Arribas en un acte sobre publicacions. No el conec, només vam intercanviar algunes paraules de salutació, però no ho deu haver fet gens malament en la seva tasca de defensa de la sostenibilitat al nostre país atesa la rapidesa amb què el nou govern l'ha despatxat.
D'aquí cap endavant, molta sort a ell i a tots els membres del CADS. En èpoques de crisi econòmica la sostenibilitat, contra tota lògica i raó, passa a la cua de les prioritats. La ceguesa impedeix veure que, a mig i llarg termini, només existeix una via de sortida que passa per la necessària sostenibilitat del sistema. Qualsevol altre model té els dies comptats, doncs topa amb els límits físics del planeta.
En la seva carta d'acomiadament, (a la pàgina del CADS ja no és possible trobar-la) Ramon Arribas assenyalava un seguit de coses que havia après en aquests cinc anys al capdavant del CADS. D'entre elles m'agradaria destacar-ne una d'especial significació, ja que suposa una superació al desvirtuat i prostituït concepte de desenvolupament sostenible: "He après que no es tracta de fer créixer el desenvolupament sostenible, sinó de treballar per desenvolupar la sostenibilitat". Tant de bo el missatge segueixi viu en la nova direcció.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Blood in the mobile (Sang al mòbil)

No fa gaire vaig trucar a la meva companyia de telèfons per veure si em podien canviar el contracte del mòbil, doncs em fa la impressió que sempre acabo pagant massa diners. Em van atendre molt bé i ja d’entrada em van rebaixar -no sé ben bé per què- quatre euros de la quota mensual. Els propers mesos hauré de veure si el canvi de contracte m’ha anat bé o no.
Però el que va em va sobtar més és que la noia que m’atenia, i sense jo demanar-li, em va oferir canviar-me el mòbil. No era una qüestió de punts, el meu consum és massa baix com per tenir-ne gaires. Sembla ser que atenent a la meva fidelitat com a consumidor podia gaudir d'una oferta que finalitzava aquell mateix dia, per la qual tenia dret a un nou mòbil gratis!
D'entrada un se sorprèn de què li vulguin regalar alguna cosa, i més tenint en compte la forma d'actuar d'aquest tipus d'empreses. Després, si t’atures a pensar, ja veus que la maquinària funciona si consumeixes. Una mica com passa amb les guerres en què per vendre noves armes cal que hi hagi destrucció. Tot plegat ajudarà la reactivació econòmica, diuen. Així que, de franc no t'ho regalen, no. Potser l'aparell sí, però s'ho cobraran per un altre costat a partir de les trucades, els missatges, les connexions a internet o la descàrrega d'aplicacions.
No. Tot això no ho vaig pensar en aquell moment. No sóc tan ràpid. Però em va sortir la veta sostenibilista: tinc un mòbil que funciona bé, senzill, però que fa el que vull que faci. Si tots ens canviem de mòbil constantment com qui utilitza mocadors de paper, l'entorn ho pagarà, no? Vull dir, que el canvi, per innecessari, esdevé una despesa de recursos i d'energia del tot supèrflua i insostenible, si més no ambientalment. 
Li vaig dir que no m'interessava l'oferta, que moltes gràcies, però que el meu mòbil encara funcionava bé. Ara va ser ella la sorpresa i m'ho va confirmar preguntant-me que per què no el volia, si me'l regalaven. Li vaig dir que trobava un malbaratament llençar un mòbil que t'ofereix les prestacions que vols. Vam acabar la conversa amb el descompte dels quatre euros.
* * * * *
Han passat tres setmanes. Més d'una vegada he pensat que un mòbil nou tindria una pantalla més gran, amb més definició, noves possibilitats de connexió, ... i potser acabaré trucant per demanar si l'oferta segueix en peu, no ho sé. El cuquet consumista el tenim ben ancorat dins nostre, com un paràsit que viu xuclant-nos el sentit comú.
Mentre escric això m'acaben de trucar de la companyia per oferir-me un mòdem usb per connectar-me amb el portàtil des de qualsevol lloc. Era molt barat. He dit que sí.
* * * * *
Avui m’he recordat d'una pel·lícula sobre l'impacte del consumisme associat als telèfons mòbils en la pobresa i la guerra en països desestructurats.
Aquí tens dos vídeos de la presentació de la pel·lícula Blood in the mobile (2010), del director danès Frank Piasecki Poulsen. Tracta el tema de com la indústria dels mòbils, i especialment el control d'un dels seus components, el coltan, ajuda a finançar la guerra a la República Democràtica del Congo.


Si vols veure el documental sencer subtitulat en castellà aquí tens els enllaços a you tube. Són sis parts: 1/6, 2/6, 3/6, 4/6, 5/6 i 6/6.

dijous, 10 de novembre de 2011

L'Índia, el cuc i El raïm de la ira

Fa uns anys vaig estar a l'Índia amb la Cristina. Un mes donant voltes, amb molts desplaçaments perquè volíem veure tot el que poguéssim d'aquest gairebé continent. Ens movíem sobretot en tren i autobús, i fins i tot en dromedari. D'aquest viatge potser en parli en un altre moment, aquí només l'introdueixo perquè ve al cas.
Arribàvem a Delhi en avió de matinada, un fet que s'ha repetit gairebé sempre que m'he mogut per països exòtics i que sempre m'ha generat un punt d'incertesa i inseguretat, doncs si ja tens el cuquet a la panxa quan vas a una ciutat de la que desconeixes pràcticament tot el que et trobaràs -gent, tràfic, costums, sorolls, colors, olors, sí, sobretot olors- només falta que hi arribis passada la mitjanit, a les hores baixes en què el cos i la ment tenen per costum descansar i les sensacions se’ns magnifiquen desdibuixades sense la llum del sol. No és estrany que utilitzem expressions com “demà ho veuràs més clar” o “parla-ho amb el coixí” davant situacions que ens generen angoixa. Però si l’avió arriba a mitjanit no tens gaires opcions de fer-ho. El cuquet es va fent més gran.
O si més no això és el que em passava a mi. Vaig estar tot el vol imaginant-me, com a bon capricorni, diferents escenaris que ens podríem trobar en arribar a Delhi. I us asseguro que n’hi havia de tots colors -i olors- i pocs eren agradables: que si no trobaríem taxi, que si hauríem de quedar-nos asseguts a l’aeroport fins que es fes de dia, que si ens robarien a la que sortíssim de l’avió... i a més havia de pensar alternatives a les diverses situacions. Vaig arribar a l’Índia esgotat. Les meves neurones treien fum. Havien acabat la poca bateria que els quedava fent cabòries i elucubracions diverses. Vam aterrar, vam sortir de l'aeroport i un taxi ens va dur a l’hotel on havíem reservat aquella primera nit. Tot normal. El cuquet semblava que havia desaparegut.
Però no va ser així. En diferents moments del viatge, especialment quan canviàvem de regió i havíem de conèixer un lloc nou, que és la gràcia d'un viatge, suposo, es repetia la història. Fins a mig viatge. Un bon dia, la Cris em va dir: “Ostres, quan viatjo amb tu vaig tan tranquil·la, perquè sé que si hi ha cap problema tu estaràs al meu costat per resoldre'l”. Ja! Aquesta és bona! O sigui que, no tenint prou amb les meves angoixes interiors, havia d’assumir les seves! Home, això de “en la salud y en la enfermedad” està molt bé, però no hi ha cap clàusula d'excepcionalitat quan viatges? Li vaig explicar com em sentia, en vam parlar i vam fer teràpia: a partir d’aquell moment em vaig prohibir pensar en el que podria passar demà. Només pensaria, i viuria, el moment present.
La teràpia va funcionar. El viatge va prendre una dinàmica totalment diferent als meus ulls. Es va convertir, en la mesura que un pot modificar les pròpies percepcions, en l’estendard de futurs viatges i, molt més enllà, de la meva vida. Els cuquets hi són, la ment imagina però l’angoixa i la despesa energètica que l’acompanyaven han desaparegut. Comprendre, racional i emocionalment, que el passat ja no hi és, que desconeixem el futur, i que només tenim el present m’ha fet veure el món amb una perspectiva molt diferent.
Temps després vaig llegir El raïm de la ira, novel·la escrita el 1939 pel premi nobel nord-americà John Steinbeck. El llibre explica l’emigració de milers de camperols del centre dels Estats Units cap a Califòrnia, fugint de la sequera, durant la Gran Depressió. Steinbeck ens descriu les peripècies d’una d’aquestes famílies d’emigrants davant les expectatives que el somni de la terra promesa els genera. La mare és el pal de paller de la família, nexe d’unió i guspira quan cal engegar motors. En començar el viatge, el seu fill Al, que condueix el camió, li pregunta: “Mare. No et fa por marxar? Anar a un lloc nou?”. I la mare li contesta: “Una mica. Però no és ben bé por. Em limito a estar aquí asseguda i esperar. Quan passi alguna cosa que exigeixi una resposta meva, em mouré.” Al continua demanant: “No penses en què passarà quan arribem? No tens por que potser no sigui tan bonic com pensem?” I la mare: “No. No li has de tenir por. No ho has de fer això. Jo tampoc. És massa, és viure massa vides. Davant nostre hi ha mil vides diferents que podríem viure, però quan arribi, només serà una. Si vaig davant en totes elles, és excessiu.”
I el cuc es va adormir...

diumenge, 6 de novembre de 2011

Llibres al meu facebook

L’altre dia, de forma força narcisista, se’m va ocórrer mirar el meu perfil del facebook, eina en la que hi vaig entrar amb il·lusió però de la qual em vaig desentendre ben aviat, i sobre la que no tinc cap valoració feta. El meu perfil em va sorprendre, ja que en el moment en què el vaig fer, tot i dir poques coses sobre mi −a banda que sóc nascut l’any 1966−, vaig voler donar a conèixer qui sóc a partir de la música, els llibres i les pel·lícules que m’agraden o que m’han impactat al llarg dels anys. I això és el que em va sorprendre, doncs fins que no ho vaig reveure escrit no en vaig ser conscient de fins a quin punt la nostra forma de ser condiciona i és condicionada per les nostres afeccions literàries i audiovisuals.
Si faig un repàs dels llibres preferits, em trobo amb un parell d’obres literàries com El hereje de Miguel Delibes i Les veus del Pamano de Jaume Cabré, que em transporten a dos móns ben diferents lligats a l’enfrontament existencial el primer (la meva furgoneta es diu Cipriano en homenatge al seu protagonista), i a la Vall d’Àssua, amb el segon, paisatge estimat i venerat en aquests darrers dotze anys on la natura de la mitja i alta muntanya interacciona amb el viatger apropant-lo al cel i a la infinitud.
Dos altres llibres, aquests d’assaig, conformen el meu credo més íntim: Amin Maalouf, amb Les identitats que maten, em va obrir la ment per observar el món que m’envolta, amb prismes nous, quelcom que no m’havia passat des de què el meu professor de zoologia em va explicar els mecanismes de l’evolució. Per la seva banda, Joaquim Sempere i el seu Mejor con menos, esdevé un referent de vida, un livre de chevet que m’està acompanyant els darrers anys en la meva recerca del món de l’austeritat i la sostenibilitat.
La Caverna, de José Saramago, assaig novel·lat o novel·la assajada, hauria d'incloure's en aquesta recerca de la identitat, en què la transformació de la societat sobrepassa l’esforç de l’individu que troba dificultats per situar-se en el món, un tema que novament es repeteix en la novel·la de Herman Hess, Sota la roda, o en les dificultats que troba el protagonista davant l’encotillament del món que li toca viure a Nieve de primavera de Yukio Mishima.
Però fent front a les dificultats s’obre la lluita per començar una nova vida. La Gran Depressió als Estats Units dels anys trenta, obliga els pagesos a emigrar cap a una terra promesa. Un retrat d’època que John Steinbeck pinzella a Las uvas de la ira amb un impagable personatge de la mare.
Així, i després d’un breu repàs pels llibres que en el seu dia vaig posar al perfil del facebook, veig fins a quin punt em defineixen i descriuen més enllà del que jo podria haver posat i explicat sobre mi mateix. No ho sé, la reflexió s’allarga quan llegeixo el llistat de pel·lícules preferides, però en parlaré en un altre moment.

dijous, 3 de novembre de 2011

Això és A CONTRATORRENT

Aquest bloc, A CONTRATORRENT, no és més que un espai on vull abocar els meus pensaments, reflexions, crítiques o propostes sobre les coses que em passen pel cap, sovint derivades de notícies que escolto o esdeveniments diversos que succeeixen a la vida, en prengui jo part o partit o no. En aquest sentit és més un procés terapèutic que cap altra cosa, que em permet mantenir aquest punt d’exteriorització de la meva realitat alhora que ho puc plasmar de forma escrita i satisfer així una necessitat personal. Però en fer públics aquests pensaments, em plantejo que potser te’n podràs servir per reelaborar-ne els teus, tell me pretensiós, i que jo em podré enriquir de llegir els teus comentaris amb perspectives i visions diferents a les meves.
El nom del bloc respon al paral·lelisme que estableixo entre aquest bloc i un torrent, pel qual circula l’aigua a batzegades, segons arribin les pluges. Aquesta irregularitat, pròpia dels humans, serà característica d’aquest bloc: ara escric, ara no, ara tinc coses per dir, ara me les callo. El torrent porta l’aigua seguint el desnivell cap avall, deixant-se endur, qüestió d’entropia; el que pretenc amb el bloc, però, és el contrari, de manera que, lluitant contracorrent, pugui emergir del que és més comú. Per expressar el que diu la majoria, el corrent dominant, ja n’hi ha prou mirant la tele.
De què parlarà A CONTRATORRENT? Doncs no de tot, però sí de coses força diferents. Parlar de tot és feina per als totòlegs que surten a les tertúlies dels mitjans de comunicació. Però l’honestedat ens fa veure que mai no podem saber de tot amb profunditat suficient per dir res d’interessant. Només podem conèixer una mica de les coses i, quan creiem que ho fem a fons només és sobre la nostra realitat. Tanmateix, l’alternativa no pot ser callar i no dir res. A CONTRATORRENT tractarà de qüestions que més o menys conec per la meva formació o interès, i de forma desigual, amb major o menor detall segons temes i ganes. El medi ambient i el desenvolupament en els seus sentits més amplis, però també la música, els llibres, les pel·lícules o senzillament el plantejament davant les coses de la vida, seran alguns punts que desfilaran per dins del bloc. Si no hi entenc del tema i només vull expressar la meva opinió faré constar el meu desconeixement.
En tot cas vull evitar sentenciar sobre cap tema. No és la meva fita adoctrinar ningú ni donar una rellevància més gran als meus pensaments per davant dels dels altres. Només busco una via per canalitzar-los i compartir-los. Si erro l’objectiu aquí estàs tu per corregir-me.
Finalitzo aquesta presentació agraint-te la teva paciència i comprensió. Ni tu ni jo tenim ni idea de quant durarà aquesta singladura que ara comencem plegats. Potser em cansi en pocs dies, potser t’avorreixis de llegir-me. Però mirant amunt, a contratorrent, veig que podem fer grans coses junts. És qüestió que ens hi posem. Et va bé?
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras