Fa uns anys vaig estar a l'Índia amb la Cristina. Un mes donant voltes, amb molts desplaçaments perquè volíem veure tot el que poguéssim d'aquest gairebé continent. Ens movíem sobretot en tren i autobús, i fins i tot en dromedari. D'aquest viatge potser en parli en un altre moment, aquí només l'introdueixo perquè ve al cas.
Arribàvem a Delhi en avió de matinada, un fet que s'ha repetit gairebé sempre que m'he mogut per països exòtics i que sempre m'ha generat un punt d'incertesa i inseguretat, doncs si ja tens el cuquet a la panxa quan vas a una ciutat de la que desconeixes pràcticament tot el que et trobaràs -gent, tràfic, costums, sorolls, colors, olors, sí, sobretot olors- només falta que hi arribis passada la mitjanit, a les hores baixes en què el cos i la ment tenen per costum descansar i les sensacions se’ns magnifiquen desdibuixades sense la llum del sol. No és estrany que utilitzem expressions com “demà ho veuràs més clar” o “parla-ho amb el coixí” davant situacions que ens generen angoixa. Però si l’avió arriba a mitjanit no tens gaires opcions de fer-ho. El cuquet es va fent més gran.
O si més no això és el que em passava a mi. Vaig estar tot el vol imaginant-me, com a bon capricorni, diferents escenaris que ens podríem trobar en arribar a Delhi. I us asseguro que n’hi havia de tots colors -i olors- i pocs eren agradables: que si no trobaríem taxi, que si hauríem de quedar-nos asseguts a l’aeroport fins que es fes de dia, que si ens robarien a la que sortíssim de l’avió... i a més havia de pensar alternatives a les diverses situacions. Vaig arribar a l’Índia esgotat. Les meves neurones treien fum. Havien acabat la poca bateria que els quedava fent cabòries i elucubracions diverses. Vam aterrar, vam sortir de l'aeroport i un taxi ens va dur a l’hotel on havíem reservat aquella primera nit. Tot normal. El cuquet semblava que havia desaparegut.
Però no va ser així. En diferents moments del viatge, especialment quan canviàvem de regió i havíem de conèixer un lloc nou, que és la gràcia d'un viatge, suposo, es repetia la història. Fins a mig viatge. Un bon dia, la Cris em va dir: “Ostres, quan viatjo amb tu vaig tan tranquil·la, perquè sé que si hi ha cap problema tu estaràs al meu costat per resoldre'l”. Ja! Aquesta és bona! O sigui que, no tenint prou amb les meves angoixes interiors, havia d’assumir les seves! Home, això de “en la salud y en la enfermedad” està molt bé, però no hi ha cap clàusula d'excepcionalitat quan viatges? Li vaig explicar com em sentia, en vam parlar i vam fer teràpia: a partir d’aquell moment em vaig prohibir pensar en el que podria passar demà. Només pensaria, i viuria, el moment present.
La teràpia va funcionar. El viatge va prendre una dinàmica totalment diferent als meus ulls. Es va convertir, en la mesura que un pot modificar les pròpies percepcions, en l’estendard de futurs viatges i, molt més enllà, de la meva vida. Els cuquets hi són, la ment imagina però l’angoixa i la despesa energètica que l’acompanyaven han desaparegut. Comprendre, racional i emocionalment, que el passat ja no hi és, que desconeixem el futur, i que només tenim el present m’ha fet veure el món amb una perspectiva molt diferent.
Temps després vaig llegir El raïm de la ira, novel·la escrita el 1939 pel premi nobel nord-americà John Steinbeck. El llibre explica l’emigració de milers de camperols del centre dels Estats Units cap a Califòrnia, fugint de la sequera, durant la Gran Depressió. Steinbeck ens descriu les peripècies d’una d’aquestes famílies d’emigrants davant les expectatives que el somni de la terra promesa els genera. La mare és el pal de paller de la família, nexe d’unió i guspira quan cal engegar motors. En començar el viatge, el seu fill Al, que condueix el camió, li pregunta: “Mare. No et fa por marxar? Anar a un lloc nou?”. I la mare li contesta: “Una mica. Però no és ben bé por. Em limito a estar aquí asseguda i esperar. Quan passi alguna cosa que exigeixi una resposta meva, em mouré.” Al continua demanant: “No penses en què passarà quan arribem? No tens por que potser no sigui tan bonic com pensem?” I la mare: “No. No li has de tenir por. No ho has de fer això. Jo tampoc. És massa, és viure massa vides. Davant nostre hi ha mil vides diferents que podríem viure, però quan arribi, només serà una. Si vaig davant en totes elles, és excessiu.”
I el cuc es va adormir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si vols compartir el que penses...